Però, per les coses de la vida, on més vaig parlar amb ell va ser a Madrid, durant els quatre anys, del 82 al 86, que va ser ministre de Sanitat i Consum del govern de Felipe González. Jo visitava sovint les oficines de Mangold, que estaven en la Carrera de San Jerónimo, enfront mateix de les Corts, perquè treballava per a l’editorial Santillana, quan Jesús de Polanco era conegut amb el sobrenom del Jesús del Gran Poder i J. L. Cebrián encara no havia passat al “costat fosc”… Ja m’havia creuat amb ell algunes vesprades, perquè solia esperar la seua filla passejant per la vorera que hi ha davant de la Biblioteca Nacional, per on jo havia de passar per anar a l’hotel habitual.
Recorde que la primera vegada que vaig decidir anar a saludar-lo, dos homes com dos armaris, amb les mans al pit, aparegueren de sobte al meu costat, sense que jo sabera d’on havien eixit. Però el ministre recordava molt bé les visites a Fuster, a qui l’unien molts desacords i, aquell primer dia, s’interessà per la salut del mestre i va deixar clar als guardaespatlles que jo no era perillós, sinó estrany: un suecà perdut al centre de Madrid. Des d’aquell encontre casual parlàrem sovint, vorera amunt i vorera avall, de La via valenciana, el llibre que havia publicat l’any 1976, dels socialistes del partit que ell havia fundat, de les peripècies dels seus amics valencians i, en definitiva, d’aquell País Valencià que, innocentment, créiem que ja era “un poc nostre”.
No era estrany aquell interès pels valencians perquè, encara que Ernest Lluch havia nascut, el 21 de gener de 1937, a Vilassar de Mar, la seua influència en la “transició” valenciana va ser molt important. No sols va ser mestre d’una generació d’economistes que, abans de la desfeta socialista, semblaven destinats a liderar la modernització de la societat valenciana, sinó que també va ser un dels fundadors del PSPV i un dels impulsors del Congrés d’Història que, l’any 1971, s’havia marcat l’objectiu de fer-nos reflexionar a propòsit de qui érem i de què volíem ser en el futur.
Alguns dels ponents més brillants d’aquell congrés, com ara Josep V. Marqués, Alfons Cucó o Josep Lluís Blasco, també ens han deixat, abans de veure aquella modernització tan anhelada i abans, també, de la deriva socialista cap al neoliberalisme i les portes giratòries.
Per què aquella proposta no va arribar a rams de beneir, no ho sabrem mai. Com tampoc no sabrem, probablement, per què el dia 21 de novembre de l’any 2000, quan Ernest Lluch va baixar al garatge de sa casa, no hi havia dos homes com dos armaris protegint-lo d’aquells dos encaputxats que li dispararen al cap. L’assassinat d’Ernest Lluch, tal dia com hui de fa setze anys, va commoure l’opinió pública, però no pels motius que ell i els seus amics haurien volgut. I ara només ens queda l’enyorança d’un temps que hauria pogut ser el nostre i d’un país que mai no hem fet.
