Qui dia passa, any empeny - 28 de novembre

Tal dia com hui de l’any 1947 va morir a València, en el més estricte dels anonimats, Miquel Duran i Tortajada, que havia nascut a la mateixa ciutat el dia 20 d’agost de 1883, l’any que els experts consideren la data de naixement de la Renaixença. Periodista, poeta, dramaturg i, sobretot, activista polític quan les circumstàncies històriques ho exigien, sempre va signar els seus escrits amb l’afegit de València, un homenatge a la terra on va nàixer.
 
Jove encara, però amb experiència en la direcció de publicacions periòdiques, Miquel Duran de València es va traslladar a Sabadell l’any 1910, on va fundar el Diari de Sabadell, que va dirigir durant sis anys, sense deixar de col·laborar en publicacions de Madrid, Barcelona i València. Entre 1919 i 1920 va passar uns mesos d’exili a París, però tornà aviat a Barcelona, on va continuar amb els seus treballs de divulgació, com ara les traduccions al valencià de les novel·les de Blasco Ibáñez La barraca i Flor de maig. Després va tornar a València, ja amb la fugaç República en marxa, on va fundar una revista imprescindible: La República de les Lletres, en la qual col·laboraren els intel·lectuals i artistes més significatius de la dècada dels trenta, com ara Carles Salvador o els pintors Renau i Ballester.
 
A més de nombrosos articles, signats o anònims, Miquel Duran de València va escriure una quantitat notable de poemes, recollits en llibres com Cordes vibrants, Himnes i poemes, Cançons valencianes i, sobretot, Guerra, Victòria, Demà, un llibre en el qual posava de manifest la seua ideologia antifeixista, la seua passió pel País Valencià i la seua sensualitat, en un estil clarament modernista, amb versos llargs, una mètrica inusual per aquell temps i unes rimes que resultaven innovadores sovint: “En el tràgic lament de la gent sense pa / i el puny en l’aire del proletari, / sospirs adolorits, clams de justícia”... També va escriure i estrenar algunes comèdies, en col·laboració amb el seu germà Enric, que van ser representades però no es publicaren en forma de llibre i han quedat, per tant, disperses en arxius i biblioteques.
 
Home elegant i sobri, de mirada serena i posat respectable, sempre amb barret i sovint amb corbata de llaç, Miquel Duran de València mai no va defugir el compromís social i es declarà “l’enamorat d’un ideal sublim” en aquell context històric ple d’esperances que la guerra, primer, i la dictadura, després, reduïren a cendres. Va formar part d’una generació transcendental per a la història valenciana contemporània perquè les seues aportacions literàries van resultar crucials per consolidar el valencià com una llengua capaç de vehicular, sense por ni complexos, la cultura, el pensament i les inquietuds socials i polítiques dels valencians.
 
El dia 28 de novembre de 1947, quan Miquel Duran de València va morir, a la ciutat que havia convertit en el centre de la seua vida, no va rebre homenatges ni se li va dedicar un segon de silenci. Només Las Provincias, el diari on, com Estellés i tants d’altres, havia col·laborat durant anys, li va dedicar un breu record, sense esmentar ni la seua obra ni la relació que l’havia unit al diari. Ara tenim l’ocasió de fer-li una miqueta de justícia, llegint algun dels seus poemes o compartint amb ell aquell anhel sublim que era el País Valencià i la seua gent. 

Josep Franco

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat