Qui dia passa, any empeny - 12 de desembre

A pesar del 'bonrotllisme' que s’estila, hi ha dies que són més dignes de recordar que uns altres. No podem passar tot el sant dia somrient i “pensant en positiu”, perquè la vida no és un camí de roses, encara que la gent que ompli les xarxes de missatges encoratjadors siga més feliç que els protagonistes dels anuncis nadalencs. Però tal dia com hui és molt digne de recordar i de passar a la història com una efemèride important.
 
El dia 12 de desembre de 1903, a proposta d’Antonio Maura i amb el vistiplau del rei Alfonso XIII, el congrés espanyol va aprovar una llei que instaurava el descans dominical obligatori. La data de l’aniversari és discutible, perquè la llei es publicà el 3 de març de 1904 i va entrar en vigor l’11 de setembre d’aquell any, com si el govern espanyol volguera facilitar als catalans la celebració de la Diada. Per cert, aquell mateix any, més de dotze mil dones de Barcelona presentaren a l’ajuntament una petició per a iniciar una campanya contra la blasfèmia, que no va quallar.
 
Vista des de la nostra perspectiva, la petició ens pot semblar reaccionària, perquè una dona del segle xxi pot tindre la mateixa llengua de carreter que qualsevol home. Però si ens aproximem al fenomen des d’una perspectiva més diacrònica, haurem de reconèixer que, per aquell temps, les tendències morals de la majoria les proposava la societat civil mentre que, ara, les imposa sense entrebancs la jerarquia catòlica.
 
Fa més de cent anys, la jerarquia catòlica no va fer un paper transcendental a favor o en contra de la llei del descans dominical obligatori. La polèmica, que va durar uns quants anys, va unir la patronal i els jornalers que cobraven per hores, contra la immensa majoria de la classe treballadora, sobretot de les ciutats industrialitzades. Els empresaris es queixaven perquè les fàbriques havien de parar i els jornalers, perquè si no treballaven, no cobraven. Els funcionaries estaven encantats i els proletaris també, perquè aquella jornada de descans era pagada... La jerarquia catòlica tenia problemes de consciència, perquè s’haurien d’haver posat de part de la patronal però si els feligresos feien festa els diumenges, les esglésies podrien tornar a omplir-se, encara que, almenys durant els primers anys, no foren les esglésies les que s’ompliren, sinó les tavernes, que tenien permís per a obrir, com els teatres o les places de bous.
 
He llegit en algun lloc el testimoni de la dona d’un forner que hauria preferit que el seu marit continuara treballant tota la setmana perquè diumenge no li veia el pèl. El forner tancava el forn dissabte a mitjanit, se n’anava a la taverna amb els amics i tornava a casa amb la meitat del jornal i no sempre en bon estat. No convé creure que era un cas generalitzat, però devia ser freqüent, perquè només els humans som capaços de transformar un motiu d’alegria en una tragèdia.
 
Per cert, per als amics que omplin les xarxes de missatges encoratjadors: des de l’any 2013, ja no és obligatori no treballar diumenge, un altre dret perdut en benefici de la competitivitat. Vosaltres aneu enviant missatges positius, que ja s’encarregaran ells d’amargar-nos la vida.    

Josep Franco
 

Comentaris

Micalet
1.
Doncs si. Tant que va costar assolir el descans dominical i fer un horari com les persones que acostumen a dinar i ha sopar amb normalitat. Ara la modernitat i la misèria ens han imposat uns horaris en el que sols preval és fer diner. Al mig dia si es pot dinar amb mitja hora, no tardem una hora, i altres coses per l'estil.
Ara per sort, sembla que els homes no van tant a la taverna, però van al futbol que si fa no fa és el mateix.
Per això son imprescindibles els control d'alcoholèmia de la policia.
Qui dies passa, anys empeny.
  • 0
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat