No es tracta d’estirar més el braç que la mànega i passar de la indiferència a l’exaltació patriòtica, que quasi sempre voreja el ridícul, perquè com va deixar escrit Fuster, ni Bernat i Baldoví és Shakespeare ni el campanar de Sant Pere és el Big Ben. Però valorar en la mesura justa les aportacions de les persones que ens han precedit en aquesta vall de llàgrimes és un acte de justícia i d’agraïment a les obres culturals, científiques o socials que ens han ajudat a viure millor.
El doctor Faustí Barberà va aportar el seu granet d’arena als estudis epidemiològics que ens ajudaren a acabar amb el còlera o la verola; però va ser, sobretot, un pioner de la inclusió educativa perquè es va ocupar de l’ensenyament de la lectura i l’escriptura a les persones sord-mudes, amb un mètode que ell va batejar com “oral pur” i que es basava en la fisiologia del llenguatge: ciència moderna al servei d’una causa que havia de millorar la vida de moltíssimes persones.
Un fet curiós, que convida a la reflexió a propòsit de la nostra autoestima col·lectiva, és que, a pesar que el doctor Barberà era protovalencianista, si em permeten el neologisme, i que era capaç de llegir els clàssics i de comprendre’ls, no va intentar mai ensenyar les persones sord-mudes en la pròpia llengua, ni tampoc va utilitzar mai el valencià per a difondre els coneixements científics de l’època.
Faustí Barberà va fundar i dirigir la Revista Valenciana de Ciencias Médicas, que eixia amb una periodicitat mensual i va durar més de vint anys. Es tractava d’una publicació científica tan barbuda com el mateix Barberà, que va comptar amb col·laboradors de prestigi, com ara els Peset, pare i fill, i que sempre va ser editada en castellà. Però és que Barberà també va ser fundador i president de la societat Valencia Nova, que pretenia promoure, al País Valencià, una iniciativa política semblant a la Solidaritat Catalana de Cambó.
De fet, el dia 7 de desembre de 1902, Faustí Barberà va pronunciar un discurs patriòtic, a la seu de Lo Rat Penat, que havia titulat De regionalisme i valenticultura, en el qual, entre moltes altres coses, demanava que el valencià entrara com a llengua vehicular de l’ensenyament a les institucions educatives i reclamava, també, una miqueta d’autogovern. Aquell discurs, que sí que va ser redactat i llegit en valencià, es considera el naixement del valencianisme polític i, ben mirat, presenta molts punts comuns amb algunes iniciatives polítiques actuals, que tenen molt clara la teoria però els costa posar-la en pràctica, no sabria dir si per falta de convicció o d’empenta.
