Qui dia passa, any empeny - 26 de desembre

En el nostre àmbit cultural, quan considerem que un projecte, una proposta, una promesa electoral, un propòsit o un matrimoni no té futur, solem dir “això durarà de Nadal a Sant Esteve”, una locució sinònima de “durarà una rosada”.
 
Sant Esteve, segons alguns textos antics, va ser el primer màrtir de l’Església catòlica quan ni tan sols existia com institució i va morir lapidat, potser als afores de Jerusalem, perquè l’home comerciava amb teixits i, en veure Jesucrist i els apòstols tan mal vestits, els va regalar unes quantes peces de tela, no sabem si bona o defectuosa... Més tard, quan els representants del poble jueu, sotmés a l’imperi romà, li exigiren que els regalara també alguna cosa, Esteve es va negar i, encara que el sanedrí no tenia autoritat per castigar-lo, la multitud se l’emportà i el va lapidar perquè, aleshores com ara, les multituds tenen una certa tendència a tirar la pedra i amagar la mà.
 
Després de mort, el cos d’Esteve va viatjar per mig món, fins que el deixaren reposar tranquil, a Roma. Però a València es deuen conservar encara unes relíquies molt valuoses del sant: les barres i un queixal. Al museu madrileny del Prado hi ha un retaule espectacular de Vicent Macip, més conegut pel sobrenom de Joan de Joanes, que explica la vida del sant, molt agitada perquè el dimoni no va parar de molestar-lo des del dia que va nàixer, i les peripècies de les seues despulles.
 
Hi ha estudiosos que afirmen que celebrem Sant Esteve des de temps de Carlemany, que va publicar un edicte imperial per agrair la intervenció del màrtir en una batalla decisiva contra els àrabs; però, posats a buscar orígens, també hi ha qui creu que el segon dia de Nadal és una festa obligada per les circumstàncies... Fa segles, quan les famílies es reunien per Nadal –cada ovella al seu corral–, resultava difícil que cadascú tornara a casa aquell mateix dia, per les dificultats que presentaven els camins, com passa ara mateix per l’overbooking o per la saturació de les carreteres. De manera que la gent aprofitava l’endemà de Nadal per rematar la visita, acabar-se el menjar i descansar una miqueta.
 
Ara, als calendaris valencians, el dia de Sant Esteve ja no està marcat en roig, però jo encara recorde que, a Sueca, durant la meua infantesa, el dia de Nadal s’havia de passar, preceptivament, amb la família materna, mentre que el segon dia de Nadal, el dia de Sant Esteve, calia passar-lo amb la família paterna. I això que no existia el divorci...
 
Aquell dia era, també, el de les estrenes. Els xiquets i les xiquetes aprofitàvem el matí per visitar els parents i, sobretot, els padrins i les padrines, els cantàvem alguna cançoneta que se m’ha perdut en qualsevol racó de la memòria i recollíem uns dinerets que ens feien molta il·lusió perquè eren nostres i els podíem invertir en allò que ens abellira o podíem afegir-los a la carta que enviàvem als reis d’Orient, que sempre anaven més curts que llargs.
 
No és un atac de nostàlgia sinó una constatació: el temps passa tan de pressa que la vida sembla durar de Nadal a Sant Esteve. Potser l’hauríem d’aprofitar millor, abans que el dimoni s’emporte les nostres despulles.

Josep Franco
 

Comentaris

Josep Franco Sueca
3.
Moltes gràcies, Jesús. Sovint, quan pensem en les dificultats d'escriure, publicar i ocupar un lloc digne en la societat que ens acull, ens queixem de la situació de la nostra cultura. Però amb lectors com tu no hi ha cap motiu de queixa: el goig de saber que algú ens llegeix amb tant d'interès no es paga ni amb diners ni amb reconeixements. Gràcies a persones com tu sabem que la botella que tirem a l'oceà d'informacions en que`s'ha convertit el món arribarà a una mà amiga.
Per descomptat, estic a la teua dispoció per signar-te qualsevol llibre que vulgues.
Una abraçada
  • 3
  • 0
AMARCORD Oliva
2.
De menut, encara recorde que fins als anys 70, celebràvem els Tres Dies de Nadal, i els Tres dies de Pasqua (Pasqua, Pasqueta i Pasqïua). El Primer Dia, quasi sempre dinàvem putxero i el Segon Dia, Paella; torrons i pastissos, tots els tres dies.
Per l'any 71 o 72 (no estic cert del tot), un Segon Dia de Nadal, quan vaig anar a arreplegar unes xicotetes estrenes a casa d'uns tios, va eixir a comentari que al sant demà (el Tercer dia de Nadal) no seria festa: l'han llevat la festa, ja veus tú..! No pasa res, el Dia de Cap d'Any ja dinarem junts (sempre hi havia una tercera familia)
El que no sabia, era que a La Ribera anomenaven dia de Sant Esteve al Segon Dia de Nadal. A La Safor i a La Marina, els anomenàvem per l'ordre del calendari. De tota mena, la mateixa festa hi era.
De Nadal a Nadal un any va, i el que és fa per Cap d'Any, és fa tot l'any. Dia que passa any empeny, ja el tenim tocant a la porta el 2017. Bon any tingam
  • 1
  • 1
Jesús Ferrer Algemesí
1.
L'any passat per ara, vaig elogiar els articles que ens havia regalat Josep Franco durant l'any. I no pense fer-ho enguany perquè, de tant repetitiu, pot semblar que em paguen per llançar afalacs. A més, què dir d'un home que no ha descansat ni en agost?

Precisament, extrac tres trossets del mes d'agost i amb aixó crec que ja és suficient:

Les persones de la meua generació i de les pròximes, nascudes entre els anys 40 i els 60, hem hagut de lluitar, d’eixir al carrer, de passar por i, de vegades, d’ofrenar la nostra llibertat o les nostres vides, per tal de deixar a les generacions posteriors un món més humà, més habitable, més digne de ser viscut.

...l’oblit ignominiós a què ens condemna aquesta societat, capaç de reconéixer, quasi sempre tard, els mèrits de les persones que han aportat el seu granet d’arena a la dignitat del poble valencià, des d’Ausiàs March a Carmelina Sánchez-Cutillas o des de sor Isabel de Villena a Ovidi Montllor, però també molt capaç d’oblidar que no vivim només del passat i de les antigues glòries. Que també hi ha gent que escriu ara mateix, amb les mateixes esperances i la mateixa il·lusió que posaren en el seu treball totes aquestes persones...

...a nosaltres, els valencians o, per a ser més exactes, els catalanoparlants alfabetitzats del País Valencià: la nostra llengua, la forma com entenem i expliquem el món, és el nostre senyal d’identitat més important i més significatiu, el vincle que ens uneix al passat i ens assegura el futur, que ens identifica; que ens ajuda, quan parlem entre nosaltres, a saber que no estem sols..

Enguany, l'atzar ha volgut premiar la meua admiració per Josep Franco aconseguint debades L'últim roder. Admirat Josep, tant de bo, algun dia me'l pugues dedicar.
  • 3
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat