Sant Esteve, segons alguns textos antics, va ser el primer màrtir de l’Església catòlica quan ni tan sols existia com institució i va morir lapidat, potser als afores de Jerusalem, perquè l’home comerciava amb teixits i, en veure Jesucrist i els apòstols tan mal vestits, els va regalar unes quantes peces de tela, no sabem si bona o defectuosa… Més tard, quan els representants del poble jueu, sotmés a l’imperi romà, li exigiren que els regalara també alguna cosa, Esteve es va negar i, encara que el sanedrí no tenia autoritat per castigar-lo, la multitud se l’emportà i el va lapidar perquè, aleshores com ara, les multituds tenen una certa tendència a tirar la pedra i amagar la mà.
Després de mort, el cos d’Esteve va viatjar per mig món, fins que el deixaren reposar tranquil, a Roma. Però a València es deuen conservar encara unes relíquies molt valuoses del sant: les barres i un queixal. Al museu madrileny del Prado hi ha un retaule espectacular de Vicent Macip, més conegut pel sobrenom de Joan de Joanes, que explica la vida del sant, molt agitada perquè el dimoni no va parar de molestar-lo des del dia que va nàixer, i les peripècies de les seues despulles.
Hi ha estudiosos que afirmen que celebrem Sant Esteve des de temps de Carlemany, que va publicar un edicte imperial per agrair la intervenció del màrtir en una batalla decisiva contra els àrabs; però, posats a buscar orígens, també hi ha qui creu que el segon dia de Nadal és una festa obligada per les circumstàncies… Fa segles, quan les famílies es reunien per Nadal –cada ovella al seu corral–, resultava difícil que cadascú tornara a casa aquell mateix dia, per les dificultats que presentaven els camins, com passa ara mateix per l’overbooking o per la saturació de les carreteres. De manera que la gent aprofitava l’endemà de Nadal per rematar la visita, acabar-se el menjar i descansar una miqueta.
Ara, als calendaris valencians, el dia de Sant Esteve ja no està marcat en roig, però jo encara recorde que, a Sueca, durant la meua infantesa, el dia de Nadal s’havia de passar, preceptivament, amb la família materna, mentre que el segon dia de Nadal, el dia de Sant Esteve, calia passar-lo amb la família paterna. I això que no existia el divorci…
Aquell dia era, també, el de les estrenes. Els xiquets i les xiquetes aprofitàvem el matí per visitar els parents i, sobretot, els padrins i les padrines, els cantàvem alguna cançoneta que se m’ha perdut en qualsevol racó de la memòria i recollíem uns dinerets que ens feien molta il·lusió perquè eren nostres i els podíem invertir en allò que ens abellira o podíem afegir-los a la carta que enviàvem als reis d’Orient, que sempre anaven més curts que llargs.
No és un atac de nostàlgia sinó una constatació: el temps passa tan de pressa que la vida sembla durar de Nadal a Sant Esteve. Potser l’hauríem d’aprofitar millor, abans que el dimoni s’emporte les nostres despulles.
