Joan Coromines i Vigneaux havia nascut a Barcelona el dia 21 de març de 1905, al si d’una família catalana de les que fan una miqueta d’enveja. El pare era un home ric però progressista convençut, que va decidir dedicar la vida a la política. La mare, d’ascendència francesa, va ser pedagoga i va fer escola amb mètodes innovadors. El germà Ernest va ser un matemàtic notable i la germana Júlia va ser una psicòloga reputada.
Són històries familiars que ens haurien de fer pensar. Perquè és evident que les dones del nostre àmbit cultural han estat menyspreades, negligides i, fins i tot, maltractades fins ara mateix. Però la mare i la germana de Coromines van estudiar carreres universitàries i van compaginar la vida en família amb l’exercici ple i satisfactori d’una professió. De manera que, ben mirat, les reivindicacions feministes i les que, per aquell temps, s’anomenaven “de classe”, no devien ser tan diferents.
Coromines va renunciar a una càtedra a Madrid i a uns quants reconeixements, ben guanyats, que li van oferir els governs espanyols, feixistes o democràtics, perquè considerava que ni els franquistes ni els demòcrates que acceptaren l’herència del dictador amb un somriure de resignació als llavis, tractaven la seua llengua amb el respecte que mereixen totes les llengües del món.
Per si algú creu que Joan Coromines era un “nacionalista” amb una bena identitària als ulls, potser convé recordar que va regalar als castellanoparlants del món el Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana, una obra que encara no ha superat cap lingüista espanyol, si exceptuem un tal Bellver que va ser conseller d’un govern valencià i va descobrir, ben assessorat, que la llengua que ell no parlava mai, la nostra, ja es parlava en temps del ibers…
A nosaltres, els que encara parlem, llegim i escrivim la llengua que va constituir la passió de Coromines, ens va deixar dues obres insuperades que envegen totes les altres llengües que es parlen al món. La primera és el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, on hi ha moltes referències als clàssics valencians i a Ramon Llull, i molt de respecte per les formes de parlar de la gent de les comarques valencianes. La segona és l’Onomastic on Cataloniae, l’obra magna que va donar per acabada només tres anys abans de morir.
Per cert, Joan Fuster i Fermí Cortés, dos suecans de pes, foren corresponsals de Coromines en tots els seus treballs d’investigació per aquestes terres. I, com si volguera posar de manifest que, a voltes, fins i tot les persones més sàvies es deixen vèncer pels sentiments, Coromines va afirmar que el topònim del nostre poble no deriva de Suaiqa –mercadet, segons els experts, en algun dels nombrosos dialectes de les llengües àrabs–, sinó de Sucro, una ciutat mítica que, probablement, mai no va existir.
Jo me’n conformaria a compartir amb els meus paisans de Sueca i de la resta del País Valencià, l’herència més valuosa de Joan Coromines: la seua fidelitat, el seu compromís, la seua longevitat fructífera i, sobretot, els seus coneixements.
