Qui dia passa, any empeny - 2 de gener

Tal dia com hui de l’any 1997 va morir a Pineda de Mar, el poble on havia decidit retirar-se, l’enorme lingüista Joan Coromines, a qui tots devem molt. El mestre tenia ja noranta-dos anys i, per tant, havia gaudit d’una vida llarga, agitada, intensa i fructífera, que va aprofitar per convertir-se en un savi i, alhora, ajudar-nos a ser una miqueta menys ignorants a tots els altres.
 
Joan Coromines i Vigneaux havia nascut a Barcelona el dia 21 de març de 1905, al si d’una família catalana de les que fan una miqueta d’enveja. El pare era un home ric però progressista convençut, que va decidir dedicar la vida a la política. La mare, d’ascendència francesa, va ser pedagoga i va fer escola amb mètodes innovadors. El germà Ernest va ser un matemàtic notable i la germana Júlia va ser una psicòloga reputada.
 
Són històries familiars que ens haurien de fer pensar. Perquè és evident que les dones del nostre àmbit cultural han estat menyspreades, negligides i, fins i tot, maltractades fins ara mateix. Però la mare i la germana de Coromines van estudiar carreres universitàries i van compaginar la vida en família amb l’exercici ple i satisfactori d’una professió. De manera que, ben mirat, les reivindicacions feministes i les que, per aquell temps, s’anomenaven “de classe”, no devien ser tan diferents.
              
Coromines va renunciar a una càtedra a Madrid i a uns quants reconeixements, ben guanyats, que li van oferir els governs espanyols, feixistes o democràtics, perquè considerava que ni els franquistes ni els demòcrates que acceptaren l’herència del dictador amb un somriure de resignació als llavis, tractaven la seua llengua amb el respecte que mereixen totes les llengües del món.
 
Per si algú creu que Joan Coromines era un “nacionalista” amb una bena identitària als ulls, potser convé recordar que va regalar als castellanoparlants del món el Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana, una obra que encara no ha superat cap lingüista espanyol, si exceptuem un tal Bellver que va ser conseller d’un govern valencià i va descobrir, ben assessorat, que la llengua que ell no parlava mai, la nostra, ja es parlava en temps del ibers...
 
A nosaltres, els que encara parlem, llegim i escrivim la llengua que va constituir la passió de Coromines, ens va deixar dues obres insuperades que envegen totes les altres llengües que es parlen al món. La primera és el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, on hi ha moltes referències als clàssics valencians i a Ramon Llull, i molt de respecte per les formes de parlar de la gent de les comarques valencianes. La segona és l’Onomastic on Cataloniae, l’obra magna que va donar per acabada només tres anys abans de morir.
 
Per cert, Joan Fuster i Fermí Cortés, dos suecans de pes, foren corresponsals de Coromines en tots els seus treballs d’investigació per aquestes terres. I, com si volguera posar de manifest que, a voltes, fins i tot les persones més sàvies es deixen vèncer pels sentiments, Coromines va afirmar que el topònim del nostre poble no deriva de Suaiqa –mercadet, segons els experts, en algun dels nombrosos dialectes de les llengües àrabs–, sinó de Sucro, una ciutat mítica que, probablement, mai no va existir.
              
Jo me’n conformaria a compartir amb els meus paisans de Sueca i de la resta del País Valencià, l’herència més valuosa de Joan Coromines: la seua fidelitat, el seu compromís, la seua longevitat fructífera i, sobretot, els seus coneixements. 


 

Comentaris

Una ciutadana
3.

És un plaer llegir l'article i el seu comentari. Els grans hòmens, com Coromines i el seu iaio, son importants perquè han sigut generosos, treballadors i desinteressats.

  • 3
  • 0
Josep Franco Sueca
2.

Benvolgut Josep:
Moltes gràcies pel seu testimoni. Lectors com vosté o com l'amic Jesús, d'Algemesí, donen sentit a l'ofici d'escriure.
#1

  • 4
  • 0
JosepsBcnCat Barcelona
1.
Senyor Josep Franco, permeti'm un petit homenatge a la memòria del meu avi, Josep Vidal i Domingo, que el seu article m'ha fet recordar:

Un estiu del anys cinquanta del segle passat, Joan Coromines va arribar al poble del meu aví -Montgai, la Noguera- preguntant per ell ja que algú l'havia recomanat. Li va demanar si li podia ensenyar la rodalia del poble i anar-li dient el nom de cada indret ja que estava fent una recopilació de tots els noms geogràfics de Catalunya. El meu avi ho va fer amb molt de gust i per sempre més, tant a ell com a la meva mare, els vaig sentir a parlar amb admiració i respecte d'aquell senyor tan alt, tan ben plantat, tan intel·ligent, tan educat i tan distingit, malgrat la senzillesa de la seva vestimenta, que treballava en una universitat americana (universitat de Chicago, vaig saber més tard) i que cada estiu dedicava les seves vacances universitàries a voltar pel país en bé de la nostra llengua.

El meu avi havia estat presoner polític i es veu que algú del poble va informar a la guàrdia civil que ell i un foraster havien estat recorreguent els encontorns del poble. La guàrdia civil el va venir a buscar i va haver d'anar a declarar al poble veí de Bellcaire d'Urgell, on aquest cos tenia la caserna. El meu avi els va explicar el que feia el cas i no va passar res més. Es veu que a la "benemèrita" li va cridar molt l'atenció que el meu avi anés assenyalant llocs amb el braç i el dit. Ell, quan va sortir de la presó, tenia prohibit sortir del poble sense una autorització escrita de la guàrdia civil. En aquest moment em sap greu no recordar si en el període descrit encara es trobava sota aquesta interdicció civil.

Molt de temps a venir, cap als anys setanta, aprofitant que els meus avis van venir a passar uns dies a casa nostra, aquí a Barcelona, vaig obrir el volum corresponent de l'Enciclòpedia Catalana i tot ensenyant-li la foto que il·lustrava l'entrada "Coromines i Vigneaux, Joan" li vaig preguntar "padrí, sabeu qui és aquest senyor?" Ell, en veure'l, es va emocionar i mentre em deia que sí amb el cap, li anaven caient les llàgrimes, tal com m'està passant ara mateix a mi en recordar-ho.

Per descomptat que a la meva biblioteca no hi falten ni el Diccionari Etimològic ni l'Onomasticon Cataloniae, on em faig la il·lusió que potser hi perviu una mica el meu avi.

Salutacions.
  • 4
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat