Qui dia passa, any empeny - 9 de gener

Acabades les festes i els tradicionals discursos institucionals que les acompanyen, potser convindria evocar el discurs que el rei Felip III va pronunciar a València tal dia com hui de l’any 1604, per inaugurar les Corts que s’havien de celebrar, des d’aquell dia, a la capital del regne. El rei havia arribat a València el dia 23 de desembre de l’any anterior i aquella nit va dormir al monestir de Sant Sebastià, fora de les muralles, perquè volia entrar a la ciutat de matí, amb tota la pompa que exigia la visita, pel portal de Quart. L’acompanyaven el Patriarca Joan de Ribera, que era el virrei, i algunes altres persones notables de la ciutat. La visita va durar fins el 14 de gener i les cròniques ens diuen que Felip III la va aprofitar molt bé.
 
Va assistir a misses, cerimònies i recepcions avorrides, però també va caçar a l’Albufera i al pla de Quart i, la nit de cap d’any, va ser convidat a un “sarau” nocturn a casa del marqués de Guadalest, que estava al carrer de Morvedre. La nit, com passa en els nostres dies, degué ser llarga, perquè el rei no va tornar a l’activitat pública fins al dia 2 de gener.
 
El discurs que Felip III va pronunciar, al monestir dels Predicadors, divendres 9 de gener de 1604, va ser breu, però contundent. Sense concessions diplomàtiques ni floritures retòriques: directe al gra perquè tenia pressa i volia tornar aviat a Madrid, on l’esperaven la reina i els assumptes d’estat. Començà recordant la predilecció que sentia per aquell regne, on s’havia casat amb Margarida d’Àustria, a pesar de ser rei d’un imperi vastíssims, ple de belles ciutats acollidores on l’haurien rebut amb els braços oberts i hauria gaudit de més comoditats. El rei ens volia, encara que no érem els millors súbdits del seu regne. Era la tercera volta que visitava València, a pesar de “la multitud de dificultosos negocis” que l’ocupaven.
 
Ni el pare ni l’avi de Felip III havien celebrat mai Corts generals al regne de València, de manera que el rei ho va recordar als seus vassalls, així com la gran despesa en naus, homes, salaris i manutenció que havia fet per mantenir els pirates d’Alger ben allunyats de les costes valencianes. En justa compensació, també va agrair les aportacions del regne a la hisenda reial, que sobrepassaven el mig milió d’escuts. Una contribució “que pot restar per memorable exemple als esdevenidors i als altres més poderosos regnes de mos estats”, va declarar el monarca.
 
Però amb aquelles aportacions no n’hi havia prou, perquè el rei necessitava diners per a establir una armada en la Mar Gran, que era l’Atlàntic, amb quaranta naus dotades amb set mil homes, a més de pagar els presidis de Castella, els exèrcits de Flandes i el manteniment ordinari de les cases reials. De fet, el patrimoni reial s’havia esgotat durant el regnat de Felip II, que havia adquirit deutes a llarg termini que, ara, calia afrontar amb el sacrifici de tots.
 
Han passat més de quatre segles i res no ha canviat, llevat de la vestimenta, el llenguatge i la forma de celebrar els saraus: quan els nostres representants legítims inclinen els caps davant del rei, entrem en un bucle temporal que ens fa retrocedir als temps de les pudors, les pestes, els exèrcits inútils i cars i, sobretot, els pirates que amenacen les costes valencianes.


 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat