Resulta que TV3, “La nostra” com reivindicava un dels primers eslògans de promoció, va començar les emissions regulars tal dia com hui de l’any 1984, encara que les primeres proves començaren el 10 de setembre de 1983. Per aquell temps, els valencians podíem veure-la, si ens abellia, o podíem triar qualsevol altra forma d’ocupar el nostre temps lliure, com ara llegint, escoltant música, passejant o practicant l’intercanvi de parelles…
Després vingué el Canal 9 d’Amadeu Fabregat, una llista de paraules “poc recomanables”, que conserve com una joia, perquè vaig traduir algunes sèries i reportatges, el lent descens cap als inferns, amb programes com Tómbola o Calle vosté i parle vosté i la caiguda en picat a l’avern del PP amb tertúlies protagonitzades per personatges com un tal Dávila, Sánchez Dragó o una senyora amb els morros siliconats i aspecte de madame retirada, que venien de Madrid, ens insultaven amb el menyspreu característic de l’Espanya que, segons Machado “desprecia cuanto ignora”, i tornaven a casa satisfets, ben sopats i amb la butxaca plena.
D’aquells fangs tòxics vingué la polseguera que va acabar amb 1.600 treballadors al carrer, un procés judicial que tardarà molt a acabar i la incertesa de no saber si, a la llarga, una radiotelevisió pública i valenciana ens ajudarà a reactivar la malmesa indústria audiovisual autòctona o ens tornarà a enfonsar en la misèria intel·lectual i en el bilingüisme malintencionat de L’Alqueria Blanca.
En l’aniversari de TV3 resulta difícil oblidar programes com La nit al dia, Persones humanes, Mil·lènium, Una altra cosa, aquella entrevista maratoniana que li feren a l’enorme Pepe Rubianes en un programa extraordinari de Malalts de tele o aquell recital de Raimon amb convidats com Pete Seeger o Daniel Viglietti… Jo mateix, si em disculpen vostès la impertinència, ha visitat més voltes els estudis de TV3 que els de Canal 9.
Ara, quan el futur de tantes persones està en joc i l’ínclit Jorge Bellver veu el fantasma dels Països Catalans en el nou projecte de radiotelevisió pública valenciana, caldria recordar que també està en joc el futur del País Valencià. Perquè cau pel seu pes que, en l’era de la informació i les comunicacions, una societat no pot prescindir d’una xarxa de mitjans audiovisuals en la llengua pròpia, si no vol desaparéixer.
En els últims mesos, els valencians hem assistit a espectacles tan transcendents com l’adéu d’Al tall –pronuncieu ol tol, si voleu dir-ho com algun locutor de Canal 9– o el concert de comiat de Raimon i a l’estrena, per exemple, del magnífic espectacle Happy End, que no han tingut cap repercussió en els mitjans espanyols que, ara per ara, són els únics que funcionen al País Valencià. I, mentrestant, qualsevol mindundi de Madrid o la rodalia pot presentar un disc, un llibre o un espectacle en un telediari.
És evident que necessitem ràdios i televisions valencianes, en valencià, i que hem de poder veure TV3, com els catalans i els illencs han de poder veure o escoltar, si volen, les nostres. Però hem de fer una ràdio i una televisió dignes, respectables, transparents i ben fetes. Si no, l’intercanvi mediàtic seria com un intercanvi de parelles en el qual algú canvia una dona lletja i poc abellidora per Angelina Jolie o a mi mateix per Brad Pitt: no hi ha color.
