Com si el Nostre Senyor els protegira des del cel, encara que això l’obligue a desemparar la majoria dels seus fills, tot va tornar a la “normalitat” el dia 3 de maig de 1938, quan els militars que havien de guanyar la guerra derogaren el decret republicà i els jesuïtes recuperaren tot el seu patrimoni.
Des d’aleshores, amb dictadura o amb democràcia, els jesuïtes i totes les ordes religioses amb seu al regne d’Espanya, sobretot les catòliques, apostòliques i romanes, gaudeixen d’uns privilegis que no es coneixen en la majoria de països del nostre entorn. El matrimoni entre església i estat que va instaurar el nacional-catolicisme és dels pocs que perduren i perduraran fins que la mort els separe.
No es tracta, només, de l’exempció de l’IBI o d’altres impostos que paguem religiosament els mortals, sinó de molts altres beneficis, com ara les subvencions a universitat privades dites catòliques o a associacions més o menys solidàries que s’emparen sota l’ample mant celestial. O l’invent de la immatriculació, que permet a la jerarquia catòlica “ocupar”, sense conseqüències legals, edificis públics i privats, monuments o terres.
En totes les civilitzacions, des de les més antigues, els homes que es consideraven els representants dels déus a la terra han gaudit de privilegis i han abusat, sense complexos, de la seua posició. Des dels sacerdots egipcis als inquisidors, passant pels papes renaixentistes o els cardenals il·lustrats, fins als líders d’opinió actuals, siguen bisbes o aiatol·làs, la humanitat ha hagut de suportar sempre i en qualsevol punt del planeta, aquestes rèmores que han frenat el progrés de la humanitat en benefici propi.
És evident que, al món, hi ha moltes persones religioses que no abusen de la seua condició ni en trauen profit, sinó al contrari: són molt capaços de sacrificar-se cada dia pels altres, d’ajudar els necessitats i de viure per servir els humils.
Les estadístiques i el sentit comú demostren que cada dia en són menys, almenys en les societats que anomenem “avançades”, però els personatges superbs que els representen no es donen per al·ludits i continuen actuant com si tots els ciutadans estiguérem sotmesos a la seua autoritat, atorgada directament pel seu déu particular.
Però fins i tot els creients que més es sacrifiquen pels altres ho fan amb l’esperança de guanyar la vida eterna, mentre que els descreguts només tenim aquesta. Ens agradaria, per tant, que de la mateixa forma com els poders fàctics ens animen a estalviar en un pla de pensions privat, per assegurar-nos el futur, els creients es pagaren de la seua butxaca l’assegurança que els permetrà gaudir de la vida eterna.
