La iniciativa va tindre èxit i, per això, tal dia com hui les escoles de mig món celebren el Dia de la Pau, una paraula que, com moltes altres, ha anat difuminant-se fins a perdre quasi del tot el significat venerable que tenia fa uns quants anys. Si recordem que Gandhi no va rebre mai el premi Nobel de la Pau i Kissinger, Jimmy Carter i Obama sí, no caldrà dir res més.
Una volta posats, Llorenç Vidal va incloure també en la celebració el refús de la violència, una altra paraula prostituïda pel temps, que ni tan sols té un antònim capaç de plantar-li cara, encara que, per a evitar expressions com no-violència, podríem utilitzar convivència, respecte, solidaritat o, fins i tot, tolerància.
Explicar a les criatures en edat escolar que la pau és l’absència de la guerra deu ser relativament senzill, encara que els adults hem de saber que, com cantava Raimon, “de vegades la pau sols és això: una buida paraula per a no dir res”. Ara, explicar-los com es pot evitar la violència deu ser una miqueta més complicat perquè vivim immersos en una societat tan violenta que, almenys els adults, sembla que ens hem acostumat a suportar-la sense escandalitzar-nos.
Hi ha violència a les llars, quan qui creu que és més fort pretén imposar la seua voluntat als altres. Hi ha violència als centres d’ensenyament quan els més forts humilien els febles, els solitaris o els diferents. Hi ha violència als mitjans de comunicació que no respecten la intel·ligència i el sentit comú dels lectors, els oients i, sobretot, els telespectadors. Hi ha violència a les xarxes socials, on els covards, els ignorants i els fills de puta poden amargar la vida de qualsevol persona que no tinga una personalitat aproximadament equilibrada. Hi ha violència al carrer, quan l’amo d’un gos no recull la merda del seu millor amic o quan un conductor no és conscient que està utilitzant una màquina que pot matar…
Les formes de la violència són molt diverses però, des del meu punt de vista, la pitjor de totes és la violència institucional perquè els que l’exerceixen des del poder militar, financer, policíac, intel·lectual, religiós o legislatiu, estan convençuts que els seus actes de violència són els únics legítims.
En general, està més clar que l’aigua que hem de defensar la pau i evitar les guerres i que no ens convé gens exercir la violència, sobretot perquè els legítims propietaris tenen més força i més mitjans que nosaltres. Però el mateix Gandhi va declarar en una ocasió que, si l’obligaven a tirar entre la covardia i la violència, ell triaria la violència, perquè totes les paciències tenen un límit.
