Un passat, per cert, que torna ara i adés, com si els valencians no fórem capaços d’aprendre les lliçons que la història ens refrega pels morros cada volta que tenim l’oportunitat de millorar una miqueta. Sense anar més lluny, just ara que un “funcionari” valencià ha acaparat l’atenció dels mitjans de comunicació espanyols, fa 95 anys que va entrar en vigor una llei que obligava els funcionaris dels ministeris a entrar puntualment al seu lloc de treball.
Però com sap molt bé Carles Recio, el fet d’ocupar puntualment el seu lloc de treball, o d’anar a fitxar de bon matí, no vol dir que un funcionari haja de treballar. Té collons que, per una vegada que els mitjans de contaminació espanyols no parlen de la corrupció del PP valencià, de les Magues de Gener o del “caloret” de la difunta Rita, hagen de parlar del nostre “pequeño Nicolás”, l’espia que anava en cotxe oficial, es fotografiava amb gent de pes i entrava de calbot a les festes privades més exclusives.
Jo mateix vaig presentar una novel·la de Carles Recio l’any 1990. Quan em va telefonar per a proposar-m’ho, li vaig preguntar si no s’havia equivocat, com quan em cridaren per a participar en les tertúlies de Las Provincias TV. Em va dir que no, que no s’havia equivocat i jo, fusterià convençut que les persones tenen dret a canviar d’opinió, vaig acceptar l’encàrrec.
La novel·la era Polvorí de passions i havia guanyat el premi de narrativa de l’Ajuntament de Sollana, que crec que no s’ha tornat a convocar mai més. Crec que parlava de les senyoretes del puticlubimmens que hi havia al Romaní, però no me’n recorde bé del tot. Ara sé que Recio també va guanyar el premi de novel·la Ciutat de València de l’any 1997, amb una altra obra mestra de la literatura titulada El poderós, que algú deu haver llegit.
El cas és que l’amic Carles Recio no és l’únic intel·lectual valencià digne de ser promocionat pels mitjans de comunicació espanyols, perquè als jurats del dos premis esmentats hi havia persones, com n’hi havia, amb uniformes, galons i banderes, el dia que va presentar Españísima al govern militar de València o el dia que va sorprendre el món amb una laudatiod’Amparito Cabanes que es titulava Tots contra ella.
Carles Recio, com el “pequeño Nicolás”, s’ha deixat voler, però els culpables del sainet són els que li han fet l’aleta des dels temps foscos del blaverisme violent fins a l’eclosió mediàtica dels últims dies. S’accepten apostes: quina cadena de televisió li proposarà que participe en alguna tertúlia, per a obrir-nos els ulls i mostrar-nos el camí de la veritat, com fa cada setmana des de les pàgines del diari Levante EMV?
