Qui dia passa, any empeny - 20 de febrer

Tal dia com hui de l’any 1868 va nàixer al carrer de la Mare de Déu de la Salut, a la vila de Gràcia, el senyor Pompeu Fabra que, fa ja més de cent anys, va posar els fonaments d’un model escrupolosament normalitzat de llengua que hauríem de respectar tots els usuaris, començant per l’administració. Un model àgil, eficaç i modern. Un estàndard flexible que els escriptors podem utilitzar amb llibertat, però amb un respecte absolut per la correcció, l’únic tret que, a nivell literari, pot garantir la supervivència d’una llengua.
 
Encara que molts dels seus detractors valencians ho ignoren, com ignoren tantes altres coses, Fabra va començar per escoltar totes les veus, autoritzades o no, que li pogueren donar alguna pista sobre on i com es deia tal cosa, quins significats tenia tal paraula o tal expressió i quina àrea geogràfica abastava l’ús concret d’un dialectalisme o d’una peculiaritat idiomàtica. I això, naturalment, ho va fer a tot el domini lingüístic, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Per això, perquè Fabra no es va tancar en el barceloní, sinó que va tindre una visió molt més realista de la llengua que volia sistematitzar, els catalans van haver d’aprendre a escriure amb ve paraules que ells ja pronunciaven amb be o a completar les consonants finals que es menjaven en el llenguatge oral i escriure sopar i no supà, convocar i no cunvucà, volar i no bulà...
 
El segon criteri que va aplicar Pompeu Fabra a la seua gramàtica és el literari, que pren com a exemple l’ús de la llengua que fan els escriptors; i, en aquest sentit, els clàssics valencians, sobretot March, Martorell i Corella, però també sor Isabel de Villena o Jaume Roig van ser el pilar fonamental de la normativa fabriana. El català normatiu naixia, per tant, amb unes influències valencianes molt considerables, que trobe absolutament injust ignorar o menysprear.
 
Amb aquests criteris  aplicats escrupolosament per Fabra a l’hora de proposar una grafia, una pronúncia o un significat per a cadascuna de les paraules de la nostra llengua, no resulta estrany que els intel·lectuals valencians reunits a Castelló de la Plana l’any 1932, tingueren poca faena per a adaptar la normativa fabriana a les peculiaritats del valencià. Des d’aleshores, com podem comprovar en qualsevol biblioteca, els escriptors valencians hem respectat escrupolosament l’esperit de les Normes del 32, que proporcionen als usuaris de la llengua un model estàndard molt ben fixat però, al mateix temps, molt obert.
 
La contestació a aquesta normativa, basada en sentiments més o menys respectables, en conviccions abstractes o en la pura visceralitat, però mai en arguments aproximadament científics, a penes ha superat les fronteres municipals de València, a pesar d’haver comptat amb el suport de diversos mitjans de comunicació i d’algunes institucions quehan proporcionat als dissidents una cobertura mediàtica i pressupostària importantíssima. Però és que, a més, la història ens diu que la dialectalització d’una llengua és l’inici de la seua agonia.
 
En conseqüència, haurem de reconèixer que resulta molt perillós fer concessions als dialectalismes, almenys en la situació que travessa actualment el valencià.Sobretot, perquè el respecte per la normativa fabriana no implica el refús de les diferències, sempre que siguen enriquidores i estiguen fonamentades en algun motiu de trellat, sinó que, ben al contrari, les fomenta i les integra en una llengua rica, diversa, viva; tan plural com els seus parlants i com els escriptors que tractem de convertir-la en un vehicle per a crear bellesa.


 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat