A final del segle xix, quan Sorolla va començar a ser reconegut, les acadèmies continuaven aferrades a l’estètica oficial, que fomentava els gran temes històrics i el realisme social, encara que els impressionistes ja havien començat a buscar uns altres temes, unes altres possibilitats d’expressió i una altra estètica.
Per aquell temps calia anar a Madrid per a triomfar i Sorolla no va ser una excepció. Després va viatjar per mig món i va fer fortuna perquè els encàrrecs li plovien i els col·leccionistes o les institucions li llevaven els quadres de les mans. Les marines, la llum mediterrània o aquell mural immens de les Regiones de España, que va pintar per a la HispanicSociety of America són, probablement, les seues obres més conegudes. Però Sorolla també va pintar molts retrats, per gust o per encàrrec, un dels quals va ser el del seu paisà Blasco Ibáñez.
Vistes des de la perspectiva que dóna el temps, les obres de Sorolla o les novel·les de Blasco no semblen haver aportat gran cosa a l’evolució de l’art ni de la literatura, en el sentit que no foren innovadores sinó que s’adaptaren als cànons dominants i, com diria un neoliberal, a les exigències del mercat cultural del moment. Perquè si Sorolla va ser contemporani de Van Gogh, Munch o Matisse, Blasco ho va ser de Proust, Kavafis o Joyce… No vull dir, amb això, que es tracte d’obres menyspreables, ni molt menys. L’èxit de públic és tan respectable com les opinions dels crítics i, com els va passar a Sorolla o Blasco, sol deixar més diners.
Per això mateix, perquè ni les obres de Sorolla ni les de Blasco necessiten, en els nostres dies, el suport institucional, em sorprén l’interés de les institucions valencianes a l’hora de valorar, difondre i popularitzar encara més els dos personatges.
Em fa la impressió que, al País Valencià, deuen haver molts artistes que agrairien una miqueta d’interés, i algun euro, per part de les institucions, per a poder treballar amb dignitat. I encara ho necessitem més les persones que escrivim en valencià perquè, sense traduccions als idiomes més parlats del món i sense una miqueta de promoció, ni Blasco Ibáñez es menjaria un torrat ara mateix.
Per això, a voltes, tinc la sensació que tots aquests homenatges a valencians més que consagrats, tots difunts, fan més paper a les persones que els organitzen, viatgen pel món per donar a conéixer obres que el món coneix de sobra i cobren les despeses i la faena perquè es consideren indispensables per al progrés cultural del nostre poble, encara que, en realitat, no serveixen per a donar a conéixer l’art valencià que està fent-se ara mateix, contra la crisi i la indiferència, ni molt menys, per a promoure la literatura que alguns ens entossudim a produir en aquesta llengua tantes vegades condemnada a mort.
