Gràcies a les qualitats que atresorava i, probablement, gràcies a les grans influències de la seua família, que tenia relacions íntimes amb reis i papes, Oleguer va ser bisbe de Barcelona i arquebisbe de Tarragona. Però, al contrari de com els passa actualment a alguns personatges amb una certa aurèola de santedat, que també ens volen fer creure que són incorruptibles, tot fa pensar que els càrrecs no se li pujaren al cap, almenys si hem de fer cas de la tradició popular, que el venera pràcticament des del dia de la seua mort, perquè diuen que era un home molt pròxim i humil, assequible i honrat.
Sant Oleguer va protagonitzar una vida política molt intensa i va participar en diversos conclaves, en un concili i en moltes reunions d’altíssim nivell, que decidiren el destí del món o, almenys, dels regnes ibèrics d’aquella època. Com el nostre sant Vicent Ferrer, que també va ser un home d’acció.
El bisbe de Barcelona era un home de paraula fàcil, fluida i contundent; però no ens ha deixat documents escrits tan valuosos com els sermons del predicador valencià amb qui, curiosament, comparteix una virtut o, més ben dit, un do, que li atribueix la religiositat popular. En totes aquelles reunions tan importants, o quan predicava, fóra on fóra, totes les audiències l’entenien: cristians, moros o jueus; africans, llatins o bàrbars del nord; esclaus o gent de mala vida; policies nacionals o traductors de RENFE i del Levante EMV… Sense pinganillos i sense haver de renunciar mai a parlar en la seua llengua, l’única que coneixia, a més del llatí, i l’única que, per aquell temps, parlaven fins i tot els bisbes a Barcelona o, en el cas de sant Vicent Ferrer, a València. I, després, els feien sants!
El bisbe Oleguer és un sant amb una capacitat d’adaptació notable. Era invocat contra els pirates, i ho podria ser encara, però caldria decidir si contra els pirates de Somàlia, els de les entitats financeres, els de les companyies elèctriques o els que creuen que la cultura ha de ser gratuïta. Però també l’invocaven els pescadors de canya, els pobres de solemnitat i els propietaris d’esclaus. Quan un esclau escapava, el propietari invocava sant Oleguer, i li posava uns ciris, perquè l’ajudara a recuperar-lo prompte i amb salut. Però, per si tot això encara és poc, quan sant Oleguer va morir, el seu cos no es va corrompre, com els cossos de la majoria dels mortals, sinó que es va conservar incorrupte durant segles, fins que les guerres i la violència demostraren que tenen més poder que la mort i acabaren fent malbé aquell cos venerable. Potser aquella va ser l’última lliçó d’un sant tan paregut al nostre sant Vicent Ferrer: qui és corruptible, acaba corromput.
