El llibre que el “jurat” havia premiat aquell any era Nosaltres els valencians que, des d’un punt de vista literari, no és el millor de Joan Fuster. Però ja no li tornaren a donar la Lletra d’Or perquè, segons les bases no escrites del premi, cap autor o autora el pot rebre més d’una vegada. Entre altres, l’han guanyat Josep Pla, Carner, Pedrolo, Estellés, Rodoreda, J. F. Mira o Empar Moliner, per esmentar només alguns dels seixanta premiats.
Aquell any, els membres del jurat consideraren que Nosaltres els valencians havia estat el millor llibre publicat l’any anterior, 1962, però a València, l’obra de Joan Fuster no va tindre tan bona acollida. De fet, quatre dies abans, el 9 de març de 1963, una figura de cartó que representava “inequívocament” Joan Fuster va ser cremada en públic a l’actual plaça de l’Ajuntament de València, en una cerimònia que, segons el mateix autor, s’assemblava molt a un “auto de fe”. Al seu article sobre el tema, recollit en Combustible per a falles, Fuster lamenta no haver pogut estar present en l’acte, precisament perquè havia anat a Barcelona, a rebre la Lletra d’Or.
L’anècdota, ben coneguda pels estudiosos de l’obra fusteriana, torna a ser digna de consideració enguany, quan fa vint-i-cinc anys que Joan Fuster va morir i diverses entitats, editorials i persones preparen publicacions o actes per recordar l’efemèride i contribuir a la difusió i, espere que també a l’actualització, de les aportacions ideològiques i literàries de Fuster a la història dels valencians.
El fet que alguna falla haja utilitzat, enguany, criatures per a desfilar criticant la Llei de Memòria Històrica que un jutge d’Alacant s’ha passat per l’engonal o que alguna falla volguera fer faller/a d’honor la fundació Francisco Franco ens recorda el paper que les falles representaren durant el franquisme, absolutament al servei del règim i en contra dels interessos de la mateixa societat valenciana. Però, des d’un punt de vista optimista, podem considerar que tot allò és aigua passada i que les falles actuals no es deixen manipular per ningú, llevat d’alguna excepció…
Ara, si considerem que l’APM, que no vol dir Alguna Pregunta Més?, sinó Asociación de la Prensa Madrileña, presidida per la insigne Victoria Prego, es queixa dels atacs de Podemos als periodistes que només exerceixen la missió sagrada d’explicar la veritat al poble sobirà, la situació actual no convida precisament a l’optimisme perquè els atacs a la persona i l’obra de Joan Fuster, en aquelles dates falleres que he recordat al principi, van nàixer, sobretot, a Las Provincias i al Levante, que s’acarnissaren amb aquell home que només pretenia encetar un debat sobre el futur del País Valencià.
El futur és ara, mig segle després d’aquell auto de fe, i nosaltres, els valencians, encara continuem sense saber ben bé què som o què ens agradaria ser. Ara, vint-i-cinc anys després de la mort de Fuster, només podem dir amb la cara ben alta què fórem: les víctimes innocents d’una acció terrorista continuada que va condicionar les decisions polítiques de la majoria i ens va condemnar, amb la col·laboració de la premsa, a la inanició cultural, cívica i, de rebot, econòmica.
