Fa pocs dies, en vespres d’aquesta commemoració, el govern valencià va decidir aportar una miqueta més de dos milions d’euros a la causa i això, sens dubte, és una notícia excel·lent. Tinc uns quants amics que intenten viure del seu treball a l’escenari, des de productors com Toni Benavent o autors com Carles Alberola o el mestre Manuel Molins, que estan “tota la vida” en l’ofici, a gent molt jove, com els meus paisans de Maduixa o Emili Chaqués, autor i actor, que ara compta amb la complicitat d’Eugeni Alcañiz: tots bona gent. A Sueca, on cada carrer té el millor escriptor del carrer i molts altres que aspiren a ser-ho, no hi havia tanta gent de teatre des dels temps de Bernat i Baldoví i això, sens dubte, és un bon senyal.
La precarietat de l’escena valenciana durant els últims anys ha afectat actors, actrius, escenògrafs, músics, companyies professionals o d’aficionats i autors, per descomptat. Potser enguany, amb l’anunci de les subvencions, tenen per fi un motiu per celebrar-ho i no per a lamentar-se, com en temporades anteriors. Conec unes quantes persones vinculades al teatre que s’han hagut de gastar els pocs diners que guanyaven en tractaments contra la depressió causada per l’absència de futur, per les condicions de treball o, pitjor encara, per no tindre una sola oferta en perspectiva.
Glossar els beneficis del teatre per a una societat malalta d’immediatesa que, com Mariano Rajoy, pretén avançar molt de pressa sense saber exactament en quina direcció, no hauria de ser difícil. Contra les relacions virtuals que no ens uneixen als altres sinó que ens aïllen, el teatre ens convida a viure passions, conflictes, drames o comèdies en directe, mirant la cara i els ulls dels actors i les actrius, que només compten amb el gest i la paraula per a emocionar-nos. Asseguts a les nostres butaques, o drets enmig de la plaça, participem en un espectacle col·lectiu que ens uneix als personatges i als altres espectadors i ens torna a la condició d’éssers socials, de persones capaces de conviure cos a cos, sense artificis tecnològics i sense les interferències dels estúpids que pretenen disfressar de llibertat d’expressió la seua ignorància, el seu ressentiment o el seu odi.
El teatre, unit des de sempre a la civilització, és ara més necessari que mai per fer-nos oblidar la mala comèdia dels interessos polítics, el drama dels terrors quotidians, la tragèdia de tantes víctimes de guerres públiques o secretes, la humiliació i el menyspreu a què ens sotmeten cada dia els poders fàctics i els seus aliats, voluntaris o a sou. Per això ens hem d’alegrar que, dels moltíssims diners que els contribuents aportem a la maquinària de l’estat, ens en tornen uns poquets que ens poden ajudar a ser feliços, ni que siga un parell d’horetes. A més, si aquests diners serveixen per a evitar depressions, malalties del cos i de l’ànima de les persones que no troben l’eixida del laberint on ens obliguen a viure, els beneficis per a la societat són més que evidents.
Ara només ens queda esperar a veure quin dia els escriptors i les escriptores que no volem renunciar a la nostra llengua, i que també paguem impostos, tenim la sort que ens toque un pessiguet de diners públics que ens ajuden a eixir del laberint, ens animen a continuar escrivint i ens facen creure que som útils a la societat que pretenem servir, engrandir i dignificar amb la nostra faena.
