Eduardo Andrés Julio Zaplana Hernández-Soro que, a pesar de la prosopopeia del nom, no pertany a una família noble, va nàixer a la supose que bella ciutat de Cartagena el dia 3 d’abril de 1956, pocs dies abans que l’antic protectorat del Marroc s’independitzara d’Espanya. Com que sa mare havia faltat quan ell només tenia nou anys, el xiquet va viure en diversos llocs i va passar, per tant, per moltes escoles, abans d’acabar la carrera de Dret, l’any 1984, a la universitat d’Alacant. Després va treballar ací i allà sense gaire profit, fins que l’any 1991, gràcies a la “impagable” col·laboració de la socialista Maruja Sánchez, coneguda a Benidorm com La Bienpagà, Zaplana va ser proclamat alcalde de Benidorm i va començar, així, una carrera política que, a la llarga, li ha permés cobrar una pasta gràcies al seu càrrec “internacional” en Telefònica. La mateixa companyia que demana tres màsters i un domini de l’anglés nivell nadiu als seus operaris…
Per aquell temps, Enric Morera, que havia nascut a Oliva el 3 d’abril de 1964, ja havia acabat la carrera de Dret a la universitat de València, havia exercit de secretari general dels Joves d’UPV i es preparava per a ser candidat a l’alcaldia de València en les eleccions de 1999, ja com a membre del Bloc Nacionalista Valencià.
Quatre anys després d’haver aconseguit l’alcaldia de Benidorm, Zaplana ja era el cap visible del Partit Popular al País Valencià, i el candidat del partit a la presidència autonòmica, que va aconseguir gràcies a un pacte molt suculent amb el difunt González Lizondo. Encara que molts valencians pensàvem que les coses no podien anar pitjor, darrere de Zaplana vingueren el Curita Camps i un senyor de Cuenca que es deia Olivas, amb el qual sembla que sí que tocàrem fons.
Però, en això, el canvi climàtic, la corrupció, el sentit comú i la faena de milers d’homes i dones anònims als quals mai no agrairem prou el sacrifici que han fet per nosaltres, canviaren la voluntat democràtica del poble valencià i aquell xicot d’Oliva que parlava valencià amb naturalitat i convicció, que es declarava catòlic practicant pel mateix motiu i que, sens dubte, gaudirà de la vida eterna d’ací molts anys és, ara mateix, el president de les Corts Valencianes.
Eduardo Zaplana, amb la seua cara d’espardenya socarrada, va declarar un dia que, alomejó, la seua gestió, sobretot després de la majoria absoluta que li donaren els valencians l’any 1999, va ser la més positiva per a la Comunidaz Balesiana, però jo, ara mateix, per lleig que estiga, em cague en la gestió de Zaplana i em sobra merda, encara que ell, des del seu lloc directiu a Telefònica es pot burlar de mi i de tots els valencians, sobretot dels que el votaren, mentre compta bitllets.
A pesar que, en edat, estic més prop de Zaplana que de Morera, president de les primeres Corts amb vocació de valencians des de 1707, m’uneixen moltes més coses al d’Oliva que al de Cartagena, com ara que els dos fumem i els dos volem un País Valencià lliure de gent com Zaplana, Camps, Olivas i la resta de còmplices. Per tant, si algú vol felicitar Zaplana, que es busque la vida perquè jo, des d’aquesta modesta columna setmanal, només puc desitjar molts anys de felicitat terrenal i de triomfs polítics a Enric Morera, amb qui, per la meua falta de fe en el més enllà, no podré compartir la vida eterna.
