Avui, 9 de juliol de 2015, fa 20 anys justos de la partida més llegendària de la pilota valenciana professional. Paco Cabanes, el Genovés, amb 40 anys, recuperava el títol de campió individual d’Escala i Corda davant d’Àlvaro, un xicot amb 20 anys acabats de fer, després d’haver perdut durant tres edicions consecutives davant d’Enric Sarasol.
L’any 1992 arribà el moment de la derrota del Genovés davant. Enric Sarasol, el seu alumne més avantajat. Les finals dels anys 93 i 94 confirmaren el canvi. Va ser en aquell context de derrotes consecutives davant d’Enric Sarasol, que vaig escriure el llibre El Genovés (Tàndem Edicions), que el dissenyador Paco Bascuñán va convertir en una obra d’art, i que vam presentar al Centre de l’Esport de la ciutat de València el 20 de desembre, el dia que Paco complia 40 anys. Però, qui és cabut ja en té prou. I Paco, més Genovés que mai, amb quatre dècades a l’esquena, va insistir a tornar a disputar l’individual d’Escala i Corda. Molta gent li ho va desaconsellar. Però ningú coneix el Genovés com ell mateix.
Contra els pronòstics de la càtedra, Álvaro, natural de Faura (el Camp de Morvedre) es va imposar a Enric Sarasol i es va classificar per a disputar la la final de l’individual del 1995. El Genovés, per la seua banda, havia d’enfrontar-se a Oltra, un dels escalaters eixits del planter del mateix poble del Genovés. Paco i Oltra s’enfrontaren al Trinquet de Sagunt en una partida inoblidable per als que tinguérem la sort de gaudir-la, atònits i taquicàrdics, des del sis i mig de l’escala d’aquell trinquet. Divendres següent, Paco s’havia d’enfrontar al Pigat, un altre gran campió que també havia begut aigua de la Font del Genovés. Un escalater que ha portat la pilota viva com ningú, un autèntic martell quan buscava la llotgeta de baix i més encara quan la jugava per dins sobre les lloses del rest. Va ser una partida memorable, d’aquelles que encara et fan aborronar quan la comentes amb els amics que la van compartir amb tu. Paco s’hi va imposar als seus amics i col·legues Oltra i el Pigat per mestria, veterania i, sobretot, per tenacitat i fortalesa mental. Perquè no volia tancar la seua vida professional amb aquelles derrotes enfront del seu estimat Enric Sarasol. Gràcies a aquelles partides titàniques mà a mà, el Genovés i Àlvaro, Àlvaro i el Genovés, passaven a disputar la final de l’any 1995.
Com vaig contar ací mateix l’any passat, quan Paco baixava suat i emocionat de rebre el llorer definitiu de la llotgeta presidencial, ens abraçàrem –Paco, Manolo Fuster i jo, que sempre hem sigut un trio– i Paco em digué, entre sanglots compartits, que el llibre que jo li havia dedicat un parell d’anys arrere –El Genovés– era un llibre inacabat, un llibre on faltava per escriure el darrer capítol, el tancament. I, en efecte, el llibre tenia un mal final: s’acabava amb una derrota. La victòria davant Àlvaro exigia un capítol complementari. El suggeriment i desig de Paco –i el de Manolo Fuster, que al cel dels artistes siga– va ser una ordre d’obligat compliment.
Vaig posar-me mans a la faena aquella mateixa nit de diumenge i el resultat, escrit en una sessió contínua de 48 hores, va ser Una partida de llegenda, publicat pels Amics del Genovés: un llibre en què repassava aquesta darrera gesta: el retorn del Genovés al cap de dalt de la pilota valenciana. Una altra joia del disseny gràfic gràcies a la complicitat de Miquel Valls: (Eixam Edicions)
