Ara fa 10 anys, vaig publicar un article titulat “Contra el bou embolat” a l’edició valenciana d’El País. El mateix dia, uns veïns meus, coneguts de tota la vida, fills com jo de Meliana, m’insultaren i amenaçaren d’agredir-me: “Eixe fill de puta és el que està contra els bous”, cridava un, puny en alt. La intervenció de dos membres de la mateixa colla ho impediren. “A Toni, ni tocar-lo”. Els ho agrairé mentre viuré.
L’anècdota no tindria la més mínima importància si no haguera passat d’allà. La nova temporada de bous i la nova situació política és potser una bona ocasió per a reflexionar civilitzadament sobre el tema i mirar d’evitar fets com aquell. La convivència pacífica i els drets de la ciutadania així ho demanen. L’insult, l’amenaça i la por haurien de passar avall. L’enfrontament civil que tant ha instigat la dreta valenciana hauria de desterrar-se per sempre més. La controvèrsia sobre els temes públics, incloses les tradicions més o menys discutibles, i la gestió pública de la diversitat sociocultural, han de ser matèria d’acord civil i de regulació política dels usos de la via pública –que és l’espai de tots, per definició.
Durant aquests10 anys passats, la celebració dels bous al carrer s’ha multiplicat de dalt a baix del país com una taca metastàsica. A Meliana, posem per cas, se celebren bous al carrer –solts i embolats– durant no sé quants mesos a l’any i no sé quantes hores seguides, de dia i de nit. Les penyes taurines s’han incrementat al mateix ritme que desapareixien, per exemple, les associacions culturals que van dotar el municipi de tanta vida social fa anys. Ja tenim fins i tot una penya taurina femenina. Per la seua banda, a Massalfassar, el poble on visc des de fa 7 anys, se celebraven bous quatre setmanes a l’any quan jo hi vaig arribar. Ara, des de maig a setembre, de nit, de vesprada i a voltes amb proves al migdia, amb l’únic parèntesi de les Festes patronals d’agost. A Albuixec, a Museros, a Foios o al Puig, prolifera el mateix model de creixement descontrolat d’aquests festejos, al marge dels colors dels governs municipals. Aquests pobles que esmente són exemples que el lector pot completar d’acord amb l’experiència personal i el coneixement de la geografía valenciana. Les penyes taurines, amb la complicitat sense vores del PP durant anys, i una oposició que solia mirar cap a un altre costat, han esdevingut un contrapoder social. D’afegit, la declaració dels bous al carrer com a BIC cultural, gestada per Serafín Castellano –gran especialista en el parany!– es carregava per decret les jerarquies socioculturals establides al món occidental des de l’antiga Grècia, passant pel Renaixement i la Il·lustració francesa. “Els defensors del bou representem la cultura valenciana autèntica”, declarava un conegut meu que sol disfressar-se de blau senyera, amb la mare de Déu dels desemparats al pit, per a espentar el caixó del bou d’embolar! Que s’aparten els escriptors, els pintors o les persones del teatre i el cinema! La cultura és l’embolà del bou, la construcció de ferratges i l’artesania de les vagues de corda per a l’enllaç i l’encabotà. Segons aquesta nova teoria de la cultura, el més intel·lectual de tots deu ser qui és capaç d’eixir del rabo i tallar la corda!
Alguns posen l’accent en els drets dels animals que jo no negaré, que ausades que he vist patir els bous! Dissabte passat, a Massalfassar on ara escric, un bou acabat d’embolar va morir d’un infart tant bon punt li tallaren la corda. Amb tot, jo no sóc un capellà ni un conseller moral. Cadascú té la seua consciència. Sobre els animals i sobre les persones. Ara bé, a la majoria dels ciutadans, com jo mateix, allò que ens trenca els nervis és l’ocupació perenne de l’espai públic que representen els bous al carrer i la conculcació dels drets ciutadans d’una manera impune: el dret a la mobilitat pel poble on pague els impostos, en primer lloc.
Senzillament propose que els ajuntaments del país, de dalt a baix, elaboren alguna mena de Reglament o Ordenança d’Usos de l’Espai Públic en el qual s’establisquen els drets de la ciutadania respecte de l’espai urbà, els drets i les responsabilitats econòmiques de les penyes taurines com ara la neteja del poble, la instal·lació de barreres, el pagament de les assegurances, l’assumpció de responsabilitats davant dels accidents, etc. És una idea que regale als nous alcaldes i regidors que acaben de batejar la legislatura de la “nova política”. Amb això, de moment, em donaria per satisfet. Seria la millor contribució a la concòrdia civil, a la regulació del dret a la festa i a la mobilitat i al descans, posem per cas. La millor manera d’estalviar-nos abusos, enfrontaments i insults com els que em dedicaren aquells veïns meus.
En fi, 10 anys després, tornaria a escriure exactament aquell article que els comentava més amunt. Amb una diferència en el titular. Jo no estic contra del bou embolat, sinó totalment a favor d’un pobre animal innocent i noble com cap altre. Ja m’agradaria que tots nosaltres tinguérem el mateix comportament del bou: fugir del perill de les masses i defensar-se de les agressions.
