1.
Georg Christoph Lichtenberg:
“Sovint se’ls fa retret, als poderosos, que haurien pogut fer moltes coses bones que no han fet. Hi podrien respondre: “Penseu el mal que podríem haver fet i no hem fet”.
Això sí que és possibilisme radical, en efecte.
2.
“És una qüestió de neteja: s’ha de canviar d’opinió com de camisa”, escriu Jules Renard al seu modèlic Diari.
Però, compte, seria totalment absurd de suposar que sabrem triar la que ens convé cada dia.
3.
Acabe de llegir Lo que queda del día, inquietant novel·la de Kazuo Ishiguro. És la història de Stevens, un majordorm britànic, fill de majordom britànic, tots dos dignes representants d’aquest nom.
¿En quin moment de la vida prens consciència, pense ara entre mi, que ja t’has convertit en ton pare?
4.
“La mort no està malament: perquè allibera l’home de tots els mals i, juntament amb els béns, el priva dels desigs. La vellesa és el màxim mal: perquè priva l’home de tots els plaers, bo i deixant-li les apetències; i comporta tots els dolors. Tanmateix, els homes temem la mort, i desitgen la vellesa.”
Ho anote de les pàgines dels Pensaments de Giacomo Leopardi. Però, avui, a l’hora foscant, vés a saber per què, m’ha fet l’efecte d’haver-ho viscut.
5.
“No crec que tingués raó aquell respectable doctrinari antic, quan deia que no hi ha res tan agradable com contemplar la bellesa sense concupiscència. Això és una idea de vell o d’impotent: de vell o d’impotent que es resigna a ser-ho. Perquè, si en contemplar un cos adorable no sentim la “concupiscència” que ens fa desitjar-lo, ¿no sentirem més aviat la ira de no sentir-la, o l’enveja dels qui la senten? Encara no he arribat a l’edat en què pugui veure’m condemnat per la naturalesa a una inapetència tan paorosa. Però, si un dia hi arribo, em consideraré ben infeliç. La concupiscència –diguin els moralistes els que vulguin– és la vida.”
Joan Fuster, un intel·lectual europeu de Sueca, si no l’encerta, l’endevina.
6.
“Algunas veces, al llegar la noche, me pregunto qué he hecho durante el día, qué nueva idea he tenido, qué emoción he experimentado, qué tengo que anotar con respecto a mis semejantes. Y a menudo todo me parece insignificante y nano.”
Ho anote dels Cuadernos de un escritor, de l’enigmàtic William Somerset Maughan. Però avui s’ha explicat com un llibre obert.
7.
“La revolución nunca fue pura ni perfecta. Nos fuimos a buscar otra causa, otro amor, porque sin amor, sin una causa, no somos nada. Nos quedamos porque creíamos, nos fuimos porque nos desencantamos. Hemos vuelto porque estamos perdidos. Morimos porque estamos comprometidos.” Tinc anotat aquest paràgraf en la meua llibreta de citacions, al costat d’altres de Marcel Proust, de Robert Putnam, de Dennis Diderot i de Leonardo Sciascia, santoral de primer nivell. Deu fer mesos i potser fins i tot anys que la vaig registrar allà entre tan bona companyia, i allà s’ha quedat. L’he consultat de tant en tant. Però no crec haver-la fet servir mai perquè, en el seu moment, no vaig anotar a qui corresponia, malgrat saber-me-la de memòria. No m’agrada fer servir una citació sense l’adequada referència. Ara mateix, a mitjan vesprada, a casa, l’acabe de reconéixer tota d’una, amb l’alegria de la retrobada, a la pantalla del televisor. Són paraules de Raza, el revolucionari personatge de Los profesionales, el magnífic western de Richard Brooks. M’he quedat més tranquil. Estava ben convençut que es tractava de la citació d’un clàssic de l’humanisme. D’un dels millors.
8.
“Uno, me aventuro,” –assegura Sergio Pitol– “es los libros que ha leído, la pintura que ha visto, la música escuchada y olvidada, las calles recorridas. Uno es su niñez, su familia, unos cuantos amigos, algunos amores, bastantes fastidios. Uno es una suma mermada por infinitas restas. Uno está conformado por tiempos, aficiones y credos diferentes. En el momento en que escribo estas páginas puedo dividir mi vida en una fase larga, gustosa y gregaria, y otra, la más reciente, en que la soledad me parece un regalo de los dioses. Ir a fiestas, comidas, tertulias, cafés, bares, restaurantes fue durante largos años un goce cotidiano. El paso al otro extremo se produjo de modo tan gradual que no logro aclarar los distintos movimientos del proceso. Mis años en Praga coincidieron con una intensidad de energía interior. Escribir se volvió una obsesión; creo que la agobiante actividad social a la que me veía obligado por motivos protocolarios de alguna manera nutrió de anécdotas, episodios, gestos, frases y tics las novelas que allí escribí.”
Doncs, això mateix.
9.
“You don’t have to destroy books to destroy a culture. Just get people to stop reading them”, assegura Ray Bradbury, en The last interview and others conversations, un magnífic llibre que em va regalar Manolo Jardí. No féu cas als sacerdots de la veritat ni als periodistes sacerdotals. Ray Bradbury és, potser en companyia de George Orwell, qui millor ha diagnosticat el valor de la paraula i de la informació. Quan us prohibisquen o us malparlen d’un llibre, féu el favor de llegir-lo. Ni que siga per conéixer les armes –el discurs– de l’enemic.
