La corrupció envolta Rita Barberà pels quatre costats. El ‘cas Taula’ ha enfocat l’exalcaldessa definitivament. L’objectiu vital de l’eterna primera dama de la ciutat era situar València al mapa, i ausades que ho ha aconseguit. La ciutat i la seua mateixa persona -durant anys, la personificació de la València coenta i excessiva, amb perdó per la redundància!- ocupen el centre de la diana mediàtica. Vint regidors i més de trenta càrrecs del seu entorn són investigats per la justicia! Si ens referírem a un país desconegut, l’OTAN i els cascos blaus ja s’haurien interposat entre les elits extractives populars i una població civil a punt de prendre la Bastilla! Enmig del guirigall, Barberà no ha passat per la caserna de la Guàrdia Civil ni ha estat acusada formalment gràcies al privilegi d’”aforada” -“persona que es beneficia d’una jurisdicció privilegiada”- consubstancial al càrrec de senadora que ocupa des de fa uns mesos.
El fet fa pensar que certes institucions -una mena de “paradisos fiscals” de la justícia- serveixen, en realitat, per a aconseguir aquesta condició de privilegi. Cosa que, tanmateix, no extingeix el delicte en origen ni esvaeix la pena d’escàndol públic i descrèdit polític. D’ací que, fins i tot veus del PP com Esperanza Aguire i Cristina Cifuentes -vés a saber per quins comptes pendents!-, suggereixen que Barberà renuncie a la condició d’aforada i assumisca la seua defensa com a ciutadana. D’altra banda, Rita Barberà no va ser elegida senadora per sufragi directe en les eleccions generals, sinó nomenada senadora territorial -juntament amb Joan Lerma, Alberto Fabra, Carles Mulet, Luis Crisol i Pilar Lima– com a proposta dels partits a les Corts Valencianes. El fet aporta un “valor afegit” als nomenaments que no podem menystenir sense denigrar la casa de la sobirania valenciana. De fet, els candidats a aquestes places de representació hagueren de comparèixer en la Comissió de Coordinació per tal de demostrar-ne la idoneïtat abans de ser escollits pel plenari. Un sistema formal “inventat” pel PP en època de majories absolutes per dificultar -i, si era el cas, vetar- l’elecció de la socialista Leire Pajín com a senadora territorial valenciana.
L’elecció d’aquests senadors ha de fer-se d’acord amb la proporcionalitat de les eleccions autonòmiques a proposta dels partits. Però la tria en plenari hauria de comportar un pacte de noms com en els organismes estatutaris, com el CVC, la Sindicatura de Comptes o, en el seu moment, els membres del Consell d’Administració de RTVV o els acadèmics de l’AVL, que van necessitar dos terços del nombre de diputats de les Corts. Joan F. Mira, per exemple, no va arribar a ser membre del CVC perquè el PP es va negar en redó a votar el nostre intel·lectual! Poca broma! Per la seua banda, la tria dels senadors territorials es va fer per estricta proporcionalitat! El resultat hauria fet enrojolar qualsevol demòcrata que s’ho haguera mirat de prop. Alberto Fabra i Rita Barberà van rebre el suport dels 31 diputats del PP. El PSPV-PSOE, amb 23 vots, va escollir l’expresident Joan Lerma. 18 dels 19 diputats de Compromís van votar Carles Mulet. Els 13 de C’s van votar Luis Crisol i els 13 de Podem van escollir Pilar Lima. Aquest fet, de dubtosa legalitat, va ser acordat, com dic, entre tots els partits -cosa que, més enllà de la legitimitat reglamentària, diu molt poc a favor de la qualitat democràtica dels nomenamets. La tria de Rita Barberà i d’Alberto Fabra incomodava l’esquerra i a tothom li va vindre la mar de bé aquell simulacre. Facts are facts, diría un britànic! Fóra com fóra, els representants escollits llavors ho són de la institució legislativa valenciana i no dels partits que els van proposar.
Davant de l’emergència de Rita Barberà al centre del mapa de la corrupció, tothom torna a mirar per la finestra, xiula i dissimula. Antonio Montiel, Síndic de Podem, reclama al PP que exigisca a l’exalcaldessa de València que renuncie a l’escó. El PSPV i Compromís gesticulen exigint que Barberà comparega a les Corts. Ja sabem que un percentatge de l’activitat política és pura semiòtica. I també que la dignitat de les Corts només es restituirà amb processos democràtics més enllà de la cosmètica i els tacticismes gallinacis. La revocació del càrrec de Rita Barberà és una exigència moral. El president Morera ja hauria d’haver-ne iniciat els tràmits. I si no n’hi ha, que s’inventen, tal com va fer el PP amb l’”examen” amb què volien suspendre per falta de “valencianitat” Leire Pajín! El bon nom de Joan F. Mira també ho agrairà!
