Doctor Josep Fontana


Divendres passat, mentre els darrers encausats del Partit Popular desfilaven davant del jutge a la Ciutat de la Justícia, el Paranimf de la Universitat de València acollia, discretament, la solemne investidura de l’historiador Josep Fontana com a Doctor Honoris Causa. L’exrector i també historiador Pedro Ruiz en va fer una excel·lent laudatio, continguda en el to expositiu i rigorosa en el contingut desplegat. El veterà professor Josep Fontana va respondre, com exigia el seu reingrés a la Universitat de València, amb una lliçó magistral en el ple sentit de l’expressió.

L’indiscutible rigor acadèmic del professor Josep Fontana sempre ha estat acompanyat  d’un compromís cívic de pedra picada. Ho va demostrar a la darreria del franquisme quan va exercir com a professor d’Història Econòmica a la Universitat de València, i ho va confirmar divendres passat, amb vuitanta-cinc anys fets i ben aprofitats, amb un discurs fonamentat en les millors fonts de la recerca històrica i econòmica i, alhora, en l’actualitat més encarnada. Potser per aquesta estratègia de lúcid i apassionat centaure, Fontana va iniciar el seu parlament, amb veu emocionada, amb un record d’agraïment i memòria pels seus vells amics Joan Fuster, Vicent Ventura i Ernest Lluch, amb qui va col·laborar dins i fora de les aules universitàries durant els seus anys valencians. La referència amistosa de Fontana homenatjava, al meu entendre, la fèrtil relació establida durant aquells anys intensos entre la intel·liguèntsia autòctona –representada simbòlicament per Joan Fuster i Vicent Ventura– i una bona colla de professors catalans com ara Joan Reglà, Miquel Tarradell, Miquel Dolç i el mateix Josep Fontana o Ernest Lluch que van concebre un model social i de país alternatius als de la tradició del nacionalcatalocisme franquista.

Des de llavors, tant a la Universitat Autònoma de Barcelona com a la Universitat Pompeu Fabra, com també a diverses universitats d’arreu el món, el doctor Fontana s’ha dedicat a l’estudi de la crisi de l’Antic Règim i la consegüent transformació liberal. Però  mai ha deixat de mirar amb ulls crítics les transformacions del seu temps. D’ací que, durant el seu discurs d’acceptació del doctorat, Fontana subratllara amb rigor analític i contundència expositiva que “un dels aspectes més alarmants de l’evolució actual de les nostres societats és que la desigualtat està experimentant un augment incontrolable”. L’afirmació, que sembla una evidència per a l’observador de la realitat social, sol passar desapercebuda entre l’acadèmia, sovint instal·lada en esquemes prefabricats i paradigmes d’autoreferència bibliogràfica. Però Fontana no ha estat mai un acadèmic formalista, sinó, com dic, un investigador permeable al medi social, econòmic i polític i també a allò que els francesos anomenen l’”air du temps”.

En efecte, l’augment galopant i descontrolat de la desigualtat en la nostra societat occidental ha portat a previsions “tan angoixoses”, en paraules de Fontana, “com la de l’informe d’Oxfam de 2015, on s’afirma que ens estem aproximant al moment en què, a escala planetària, l’un per cent dels més rics tindrà més riquesa que el 99 per cent restant.” Les documentades referències crítiques als grans noms del pensament publicat –com ara Paul Krugman, Thomas Piketty o Daron Acemoglu i James A. Robinson– eleven el llistó acadèmic de l’historiador i ciutadà Fontana. I el converteixen, alhora, en una veu lúcida en la defensa de l’acció política com a factor de la redestribució de la riquesa i garantia de la solidaritat social. No és debades, en aquest sentit, que Fontana denunciara, durant la seua brillant al·locució, el segrest de la política “en mans dels interessos empresarials” com el final “de l’idil·li igualitari del segle XX”. Potser per això ha dedicat la vida a la incessant recerca per “cartografiar el panorama del món en què vivim, per trobar camins cap al futur que ens retornin l’esperança”.

Ara, a l’hora del balanç, Fontana ens imposa el deure d’autocrítica davant de certes creences generacionals com ara aquella “visió establerta en què es basava el vell relat sobre l’avenç imparable del progrés social, per reinterpretar-lo com una lluita entorn de la llibertat i la igualtat, que s’ha desenvolupat de manera incerta, amb victòries parcials i una llarga derrota final que amenaça el nostre futur”. “Tindríem, en conseqüència, desmuntada”, continuava Fontana, “la vella història del progrés ininterromput en què el creixement hauria beneficiat a tots, transformada en la d’un procés que s’hauria fonamentat en la violència i en la  desigualtat”. No és poca cosa, certament! Val la pena de pensar-ho.


 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat