Quan ja me n’anava, he vist que el cambrer que m’havia servit el cafè enraonava davant del taulell de l’establiment amb un personatge desconegut vestit talment de Coronel Tapioca, i vostès ja m’entenen. No he pogut despegar l’orella de la conversa –de l’interrogatori, ben mirat, que el tal personatge sotmetia al meu amic cambrer. Segons he pogut escoltar des de la meua taula, el desconegut venia de la ciutat de València pel carril bici construït, pam amunt pam avall, sobre l’antiga Via Augusta, i practicant, segons ha confesat emfàticament, senderisme. En fi: caminant –una activitat humana antiga com la mateixa humanitat, i vostè perdonen també la redundància. Però, segons ha repetit amb insistència, l’aprenent de Coronel Tapioca no camina com fan els mortals mentre són vius sinó que fa senderisme –i, per tant, va vestit a joc: camisa a quadres escocesos, barret de lona d’antropòleg en missió a la vall del Nil, pantaló de butxaques enormes supose que per tenir a mà la ferramenta, botes d’alta muntanya, ulleres de sol de pilot de Fómula 1 i motxilla de bandolera amb la corresponent butxaca per al mòbil –que ha sonat Déu sap les vegades i que el senderista ha constestat com si els interlocutors hagueren d’escoltar-lo sense necessitat de xarxa telefònica!
Sobre la taula del meu costat, el senderista havia deixat una càmera fotogràfica amb un joc completíssim d’aparells complementaris i, recolzats sobre el taulell, un parell de bastons d’aquells que ajuden a desplaçar-se per la neu, no em pregunteu per què, si feia una calor que badava les pedres i la comarca de l’Horta és plana com la mà d’un escriptor. El personatge –que ha esmorzat una orxata amb fartons que ha elogiat amb adjectius hiperbòlics!– ha demanat al cambrer si en el poble –”pueblecito”, n’ha dit, remarcant el diminutiu– hi havia “coses antigues” o llocs “pintorescos” per a visitar. Ho jure damunt del Nosaltres els valencians: ha dit “pueblecito con lugares pintorescos” sense moure una cella, convençut de la precisió semàntica del seu enunciat. “Pueblecito con lugares pintorescos”. El cambrer –amb una paciència inusual i inexplicable, perquè és un home de geni més aviat curt–, l’ha enviat amablement a casa d’un cronista local de costums i tradicions…
El fet, segons sembla, ha fet feliç el nostre antropòleg innocent, que se n’ha anat més content que un gínjol amb els seus bastons, els seues ulleres, el seu barret i la seua camisa a quadres. El cambrer, alleugerit per haver-se’l tret de damunt, m’ha mirat demanat-me’n opinió. No he sabut què dir-li, impressionat per l’interès de l’urbanita alienígena que ens ha arribat fent senderisme, interessat en les nostres “coses antigues” i “llocs pintorescos”. “Hi ha d’haver gent per a tot”, he pensat entre mi, mentre em mossegava la llengua. He pagat el cafè, he deixat la premsa damunt la taula, he girat cua i he picat sola. Intranquil, a casa, m’he mirat a l’espill per si, potser sense adonar-me’n, m’he convertit en un indígena de llança de colorins i anella al morro d’aquells que s’inventaven els cromos de Vida y color quan el cambrer del cafè i jo encara portàvem pantalons curts hivern i estiu. Tot arribarà, i em fa l’efecte que no serà a fi de bé. “Pueblecito con lugares pintorescos”!
