La primera performance de Lizondo havia tingut lloc el 1986 a l’estació del Cabanyal contra el tren de seguidors del Barça que tornaven de Sevilla de la final de la Champions contra l’Steaua de Bucarest: la nostra vesprada de vidres trencats! Les complicitats que va recollir el nou cabdill i el silenci poruc de bona part de l’esquerra van situar Lizondo en el mapa mediàtic, social i polític del país. Però, amb el pacte de govern municipal, UV va assolir el seu cim de poder institucional a costa de perdre independència i convertir-se en una crossa del PP de Barberà. El pacte inoculava el PP amb els ous de la serp i els populars feien seus els valors de la coentor valenciana −el kitsch local, tradicionalista però trànsfuga de l’idioma propi− com a univers identitari. La fòbia anticatalana, amb les consegüents dosis d’obscurantisme antiintel·lectual, va esdevenir una arma llancívola contra tot aquell que impugnara l’ordre heretat del franquisme. El blaverisme coent feia de cortina de fum de tota mena de vergonyes i el mot catalanista funcionava com a estigma de traïdor i víctima, alhora. En el cas de Rita, la fòbia anticatalana esdevenia paradigma d’allò que els teòrics de l’antisemitisme anomenen autoodi ja que la seua família materna, els Nolla, és originària de Reus.
A poc a poc, Lizondo va passar avall. Però el seu catàleg de prejudicis va esdevenir doctrina del PP, especialment a partir del relleu d’Eduardo Zaplana per Francisco Camps al capdavant de la Generalitat. El matrimoni de conveniència Barberà-Camps ha marcat l’època dels grans esdeveniments −sinònim de grans negocis− i de la corrupció organitzada en xarxes d’influència entre les quals hi ha tot l’entramat cívic del blaverisme. Contrària al matrimoni entre persones del mateix sexe i a l’avortament, anticatalanista i anticomunista visceral, Barberà va establir un eixam de complicitats complementàries a la influència mediàtica. La xarxa de casals fallers, com les cerveseries bavareses, i les associacions més ràncies i ultracatòliques, han estat el circuit de reproducció de la seua (in)cultura de sal grossa. Rita i Camps, tanto monta, monta tanto, van esdevenir una mena de Reis Catòlics del PP, obsedits en els negocis recaptatoris per als seus deliris de grandesa, inquisidors embogits de tota mena d’heretges i, per damunt de tot, ofrenadors entusiastes de noves glòries a Espanya. En les eleccions de 2011, la metàstasi social era absoluta. Barberà es va imposar en tots els districtes de la ciutat de València, inclosa Ciutat Vella, Velluters o el Cabanyal, barris destrossats a consciència per ella mateix.
Han estat 24 anys de govern de Barberà amb mà de ferro i complicitat absoluta amb els sectors més reaccionaris. Gràcies a una conjunció de factors diversos, a les darreres eleccions, Joan Ribó, un educadíssim senyor de Manresa, valencianista per convicció democràtica i militant històric de les millors causes perdudes, va guanyar-se la vara d’alcalde de la capital valenciana. El canvi simbolitzava una ànsia de transformació sense precedents des que València va exercir de darrera capital de la República. Gestió política i administrativa a banda, Ribó representa l’antítesi de Barberà: dues cosmovisions dispars, dos marcs mentals incompatibles. Des de llavors, les investigacions judicials i periodístiques sobre la corrupció valenciana han envoltat Rita Barberà i els seus cómplices familiars. Rebutjat Nóos a córner, el cas Taula va enfocar l’exalcaldessa definitivament. Vint regidors i més de trenta càrrecs del seu entorn, amb Francisco Camps al capdavant de la piovra organitzativa, seran investigats per delictes diversos i continuats. Gràcies a la seua condició d’“aforada” consubstancial al càrrec de senadora aconseguit per obra i gràcia de les Corts Valencianes, Rita s’ha estalviat de passar pels calabossos de la Guàrdia Civil. Però, definitivament, el Tribunal Suprem l’ha encausada. Incrèdula, la Jefa, la musa de l’humor faller més grotesc, amenaça d’encendre la bomba de la traca. Ho esperem amb candeletes.
Dimecres 14 de setembre, el dia que el PP demanava l’acta de senadora a la seua militant número 3, el diari Las Provincias −Las Provincias!!!− marcava línia amb un editorial titulat “Rita Barberá debería dimitir”. Només llavors els valencians que hem patit el tripartit Rita-Camps-Las Provincias vam creure que la filla del falangista José Barberá Armelles havia arribat al seu particular punt de no-retorn. El procés per la corrupció del règim caigut hauria de ser també un procés a les connivències dels representants polítics de la coentor que enverinaren la pau civil valenciana amb l’aplicació canònica dels 11 principis de Goebbels des de la premsa amiga i una societat civil sotmesa i derrotada.
