La cultura de la corrupció

Per paradoxal que semble, hi ha temes, diguem-ne públics, dels quals ningú no vol parlar en públic. Parlar de veritat, vull dir. Sense pirotècnia ni estupendisme estètic que emmascare el rovell de l’ou. La corrupció pública −política, econòmica− en primer lloc. Un altre, l’ús de les institucions polítiques: els “aparells d’estat” a què ens referíem en la nostra joventut més o menys ardorosa. Per separat, són dos temes molt rellevants per al funcionament social i polític. En un país modern en els seus usos i costums, la corrupció hauria de ser matèria reservada a jutges i fiscals, i poca cosa més. Les institucions polítiques, cosa de la ciutadania, en un sentit clàssic, i dels actors per excel·lència d’aquesta part de l’esfera pública: els partits polítics. Però, bona part dels partits polítics viuen de la corrupció institucionalitzada, massa que ho sabem. Al País Valencià, a l’antic oasi de Catalunya, a Andalusia o Extremadura i, per descomptat, a la villa y corte de Madrid, no ens enganyem. Cadascú a la seua manera. No parle ara de la dimensió, sinó de la vigència de la pràctica. Al cap i a la fi, el volum de la corrupció depén només de la disponibilitat i les possibilitats en cada cas i circumstància. Diríem que la corrupció −com el coneixement, posem per cas− també és “situacional” i depén de contextos geogràfics, socioculturals i polítics.

Alguns dels dirigents polítics en viuen o n’han viscut −de la corrupció, vull dir− al País Valencià, de dalt a baix, passant per tota mena d’institucions: ajuntaments, diputacions, conselleries i empreses públiques. “La corrupción, como la paella, en Valencia como en ninguna parte” és una pintada que resumeix la “hipoteca reputacional” que denuncia amb raó el president Puig. Els polítics corruptes fan la faena que se’ls encomana des del seu partit i rodalia i, de pas, se’n ratllen una part. “Quien parte y reparte se queda con la mejor parte”, diem en castellà. S’escudellen una part de la pasta, contracten un fill o una amant, etcètera. Amb aquesta pràctica, si bé ho mirem, deixen de ser polítics i esdevenen homes de negocis. O d’honor, si seguim l’escala de graduació mafiosa que és ajustada al cas. Com és natural en el negoci oligopolístic, les bandes organitzades es disputen les zones d’influència dels respectius negocis. Les discussions internes del cas Taula, tan valencià, segueixen el mateix patró que el prorrateig imposat per Al Capone als barris del baix Nova York o Sam Giancana a Chicago. Si bé ho mirem, les lluites intestines dels partits polítics sovint simbolitzen els interessos recaptatoris amagats darrere el vel institucional. “Debes hablar con Gerardo. Víctor es recaudador, recauda. Pero va a su puto culo. Pero recauda mucho para el tuerto y para él”, s’escolta en les converses entre Máximo Caturla i Marcos Benavent que han eixit a la llum darrerament. La política, llavors, ja no és una finalitat en ella mateix, sinó el mitjà per a l’enriquiment més o menys ràpid segons l’escala que ocupes en la trama i el partit. Ho va dir també Víctor Gómez, el jutge-instructor del mateix cas Taula, a propòsit d’Alfonso Rus: “va accedir a la diputació per a cobrar comissions i enriquir-se”. Les converses enregistrades per Marcos Benavent han deixat també impagables respostes de l’exregidora de València María José Alcón: “A mí el proyecto me la bufa. Dime qué tiene Cleop aunque lo tenga todo mal, todo peor, aunque algo que esté un poquitín mejor. Dice que da un plazo de garantía a la obra de dos años cuando los demás dan de plazo legal un año. Que es una parida, es una chorrada. Y esa chorrada la valoré con 100 puntos”.

Tots no són iguals, per descomptat. Hi ha honroses excepcions, que cal remarcar. Al País Valencià, la tasca parlamentària en la legislatura passada de Clara Tirado, Josep Moreno, Mireia Mollà, Mònica Oltra o Ignacio Blanco s’ha d’aplaudir sense matís i amb un agraïment infinit. Sense ells, potser la democràcia valenciana i la degradació de les institucions valencianes haurien arribat al punt de no-retorn. En general, a l’Estat espanyol, la corrupció abunda més entre la dreta que l’esquerra, això és un fet empíric constastable. A Euskadi, per la seua banda, es coneixen poques pràctiques corruptes. I, si obrim el compàs dels ulls, la corrupció està més assentada, per exemple, en la vida pública dels països llatins i catòlics −ai!− que en els protestants i calvinistes. En un “Salvados” de Jordi Évole de l’any 2014, ciutadans danesos entrevistats al carrer eren incapaços de recordar el darrer cas de corrupció lligat a la política pública.

Entre nosaltres, la pràctica corrupta, com el pecat catòlic, només es condemna quan t’enganxen. El pecat és l’escàndol, solen dir les eminències del ram vaticanista. I això val fins i tot per als polítics “pata negra” com Rafael Blasco o Carlos Fabra. També per a Griñán i Chaves, Prenafeta o Macià Alavedra, entre els més grans i poderosos. Francisco Camps i Rita Barberà han estat per ací els darrers a caure en l’imperdonable pecat de l’escándol mediàtic. Assenyalat el pecador, els seus partits respectius es fan creus dels secrets a veus, condemnen hipòcritament l’actitud i el comportaments dels antics còmplices amb qualificatius definitius i els obliguen a abandonar la militància partidària de la millor manera possible. De la millor manera possible per al partit! I així, qui dia passa, any empeny, amb una sordidesa repugnant.

No ens enganyem, el grau de permissivitat amb la corrupció és cada dia més elevat entre nosaltres i cada dia, com s’ha demostrat reiteradament, té menys cost electoral. La dissolució de les antigues jerarquies morals també n’és una causa. El nihilisme postmodern, una altra. Siga com vulga, em fa l’efecte que ens trobem davant d’un problema sociocultural, i no solament polític. La seua solució, per tant, no és només matèria de la Guàrdia Civil i dels jutges i fiscals. Una bona part del cos social ha estat innoculat amb dosis homeopàtiques i ja no reacciona davant de la corrupció i la deshonestedat públiques. Quin és ara el tractament necessari?