Per esmortir-ne la càrrega, els esmentats ajuntaments passen el cobrament de l’IBI en dues meitats, abans i després de l’estiu. Com si dues meitats foren menys oneroses que l’impost sencer. N’acabe de pagar la primera −completament desmesurada en el cas de Meliana, més matisada en el de Massalfassar−. Ara, a punt de pagar la segona part, no sé, insistisc, a canvi de què! Com que un s’acostuma a tot, allò que m’irrita a hores d’ara ja no és l’impost en ell mateix sinó el greuge comparatiu que comporta l’aplicació: “la situació en la qual una persona, entitat, etc. rep un tracte pitjor que una altra que suposadament té els mateixos drets”. En el meu cas, davant del cobrament de l’IBI, em faig creus que, 41 anys després de la mort de Franco, l’església catòlica, d’acord amb la legislació formalment democràtica, estiga exempta (!) de la contribució al bé comú que, segons diuen, representa l’IBI.
Segons les dades disponibles, que són ben poques, l’església catòlica disposa de més de 100.000 immobles a l’Estat. Si no n’estiguera exempta, hauria de pagar per damunt dels cinc milions d’euros anuals en concepte d’IBI. Alguns ajuntaments repartits per l’Estat −pocs, no ens enganyem− els han passat els rebuts corresponents, però els arquebisbats hi han recorregut per la via del contenciós administratiu. Si més no, els ajuntaments han posat a la defensiva l’aparell catòlic i han denunciat públicament el privilegi de l’exempció. La comunitat autònoma de Navarra també va limitar aquest tracte privilegiat, limitant l’exempció als llocs de culte, de manera que l’església havia de pagar per la resta de les seues propietats.
L’alcalde Joan Ribó ha estat un militant laïcista contrastat i el seu partit, Compromís, sempre va defensar, mentre era a l’oposició, que les propietats de l’església havien de “contribuir” a la hisenda local com qualsevol altre mortal. Finalment, i malgrat totes les lectures possibilistes de la legislació vigent a l’Estat, el Tribunal Suprem valencià primer i, en acabant, el Constitucional −garanties majors de l’ordenament jurídic espanyol− han confirmat l’exempció “política” de l’IBI a favor de les finances terrenals vaticanes.
Fa uns anys, l’associació Valencia Laica va realitzar un estudi segons el qual l’església catòlica era propietària de 1.253 immobles a la ciutat de València exempts de pagar l’IBI. Poca broma! Centres privats d’ensenyament, botigues de moda i fotografia, sabateries, aparcaments, botigues de reparació de màquines de cosir, restaurants, botigues de regal, tallers de reparació de bicicletes, ‘fregidories’, tallers de reparació de cotxes, casals fallers, agències immobiliàries, assessories fiscals, clíniques de tractaments estètics, perruqueries de cavallers, de dona i unisex, assessories fiscals, locals d’administració de loteria o pizzeries són alguns dels negocis oberts en immobles que l’església té arrendats a particulars o empreses i que, malgrat la seua activitat econòmica, continuen exemptes de l’IBI vés a saber per quina raó de Déu. Europa Laica ja va denunciar el “frau” que implica “declarar com a religiós un immoble que clarament no ho és”. Mon pare, que en la glòria dels descreguts descansa, em va ensenyar que l’església catòlica només havia de tenir competències “de teules per amunt”. En contra de la seua sàvia opinió, sembla que l’imperi més antic del món creix sense aturador en els sectors productius terrenals sense importar-li massa la tasca “pastoral” que s’hi realitze.
La parròquia de Massalfassar, per la seua banda, té llogada una part del seu Patronat a un restaurant. Em consta que la parròquia no paga IBI per aquell local, del qual trau un benefici econòmic. L’església de Meliana, d’altra banda, disposa del millor establiment del poble al carrer Sant Joan, un immoble, anomenat el Patronat, al qual el rector sol impedir l’entrada als xiquets no batejats o fills de parelles casades només civilment. Els ajuntaments respectius, tots dos amb alcaldies de Compromís, asseguren que no tenen competència per exigir el pagament de l’IBI. Certament, el tractament fiscal del qual es beneficia l’església està avalat pel Concordat entre l’Estat espanyol i el Vaticà de 1979, la Llei 49/2002 de Règim Fiscal de les Entitats sense Finalitats Lucratives i la Llei Reguladora de les Hisendes Locals 2014. Hi ha l’exempció legal, però també una falta de voluntat explícita per banda de les institucions i dels partits polítics de canviar aquella realitat legal i, abans que això arribe, de fer-ne una aplicació igualitària entre tots els seus ciutadans. Un altre cas d’abdicació de les esquerres governants, que ben sovint s’assemblen massa als partits confessionals en la seua política pública respecte de l’església catòlica. Mentrestant, l’església, el cabet en la faena. Defensa de la Universitat Catòlica, lluita contra l’avortament i els drets civils de determinades parelles, etcètera. Ni que siga per això, no cal que ens agenollem i els paguem el beure en calze d’or!
