L’endemà de la visita del president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, a la Generalitat valenciana, la presidenta del PP valencià, Isabel Bonig, aprofitant la sessió de control al president, va acusar Ximo Puig “d’alta traïció” per haver rebut el seu homòleg i veí. Bonig va recolzar la seua alta reprovació en el fet que, segons el superior criteri de la lideresa popular, Puig “ha obert les portes del Palau a qui vol trencar Espanya” i “ha blanquejat el representant de l’estat a Catalunya, que vol trencar la nació més antiga d’Europa” (sic!). Segons la síndica popular, el president valencià “ha iniciat la catalanització d’aquesta terra” “Quin serà el següent pas?”, va concloure ella mateix, amb una indignació hiperbòlica, des de la trona de les Corts. “La modificació de l’estatut per canviar el nom i l’idioma d’aquesta terra?”
L’estratègia és antiga i potser rovellada, però els conservadors valencians, orfes de propostes i envoltats per la corrupció, s’agafen als vells anatemes postfranquistes com qui s’agafa a un clau roent. En el seu imaginari moral, els estigmes de “catalanista” i “antiespanyol” continuen sent sengles (i equivalents) estrelles de David, la funció social de les quals és l’execució de la peça marcada en la plaça de l’opinió publicada. En realitat, ho són al País Valencià, amb l’intent d’estrangerització del valencianista (>catalanista), i també a Catalunya on els sobiranistes són marcats amb el binomi llancívol d’antiespanyols i antidemòcrates. Els pecats de la víctima són, en totes dues versions, de caràcter categòric: traïdoria i infidelitat a la pàtria, poca broma! Una culpabilitat imposada unilateralment sobre la víctima, si bé ho mirem. “En última instància” –escrivia Joan Fuster–, “som allò que els altres ens deixen ser i, sovint, allò que els altres volen que siguem.”
L’ús de l’estigma per a destruir la gent que no pensa com tu és la més vella de les estratègies feixistes, perquè impossibilita el diàleg i la discussió civilitzada. L’exemple canònic de Salem (Massachusetts) és recurrent perquè es tractava d’una cacera de bruixes que no eren tals, sinó que algú pretenia que ho semblaren. Arthur Miller va escriure una aplaudida obra de teatre sobre aquell episodi de persecució i histèria col·lectiva. Els hererodoxos de qualsevol ortodòxia ho han patit en carn viva de totes les maneres imaginables. El monumental llibre El hereje de Miguel Delibes –en el qual, per cert, la València herètica és molt present– és de referència obligada. També Sefarad, d’Antonio Muñoz Molina, per parlar de la literatura espanyola. Per la seua banda, la publicació d’El lamento de Portnoy va convertir Philip Roth en diana dels rabins més ortodoxos dels Estats Units. Finalment, Tony Judt, jueu britànic i llavors professor de la Universitat de Nova York, va patir l’empait ideològic per les seues crítiques a la política d’Israel! El cas del senador McCarthy i el Comitè d’Activitats Antiamericanes (!) contra els suposats procomunistes dels EUA també és ben conegut. El mateix Arthur Miller va explicar el paral·lelisme entre aquest Comitè i el procés de Salem en Vueltas al tiempo, les seues extraordinàries memòries.
Sovint, la persecució de bruixes, heretges i antipatriotes ha estat una cortina de fum per a camuflar interessos tèrbols i desenfocar l’atenció de l’opinió pública: la possessió de terres en el cas del Salem de Nova Anglaterra, el control de la informació i l’ortodòxia en el cas del tribunals de la Inquisició o el fracàs de la política internacional dels EUA que descriu Wag the dog (Cortina de humo), la memorable pel·lícula de Barry Levinson, amb guió de David Mamet. En el cas d’Isabel Bonig i els insults de traïdoria (!) contra el president Puig, hi ha un afany d’emmascarar les pràctiques il·legals i clandestines del Partit Popular, encausat per totes les corruptel·les imaginables. I, per descomptat, la investigació oberta pel Tribunal de Comptes sobre la mateixa Bonig com a exresponsable de la Conselleria d’Infraestructures per les irregularitats detectades en l’informe de fiscalització del Compte general de la Generalitat, relativa a l’exercici 2013. Una investigació revelada aquell dia precisament per Ximo Puig a les Corts.
Les acusacions contra el president recuperen la pitjor cara de la dreta valenciana que, amb l’anticatalanisme xenòfob com a estigma contra les forces democràtiques, va generar, durant el tardofranquisme, una de les majors persecucions civils, intel·lectuals i polítiques de dissidents i heterodoxos de l’Europa democràtica. Una “cacera” que aquells que banalitzen el mal anomemen Batalla de València amb la intenció clara de traure’n profit de l’embolic i presentar-se com a conciliadors d’un conflicte unidireccional. L’estigma de “catalanista” continua sent una arma llancívola a la boca de Bonig amb l’intent d’inhabilitar el president “per a una plena acceptació social” com ho va ser contra els intel·lectuals i polítics d’esquerra que volien girar la pàgina del franquisme i del regionalisme genuflex. L’estructura social i política del País Valencià és molt diferent a la del postfranquisme, per descomptat. Ara bé, falta saber què en queda d’aquelles brases i si el foc es revifa amb els brams de la bèstia blava. L’acceptació acrítica del “marc mental i conceptual” de què parla George Lakoffper banda d’una part del neoregionalisme institucionalitzat i l’estigmatització com a “fusterians ortodoxos” dels dissidents no presagia res de bo.
