Acabe de transcriure aquest paràgraf d’un llibre de Juan Villoro, un autor que més m’agrada com més el descobrisc. He quedat parat davant d’una prosa tan diàfana, sense poder escriure ni un mal mot que n’esmene el contingut. “És posible que el fútbol represente la última frontera legítima de la intransigencia emocional”, torne a llegir, meravellat per la clarividència. I, en efecte, només el futbol –només el Barça, si he de ser sincer– és capaç, a aquestes hores de la desil·lusió, d’extraure’m els sentiments profunds de fidelitat a la tribu, a la meua tribu. El Barça –jugue bé o malament, que això no compta– és la meua darrera frontera “legítima” d’intransigència emocional, cert! Però l’acceptació de la sentència lapidària de Juan Villoro “significa traicionar la infancia, negar al niño que entendió que los héroes se visten de blanco o de azulgrana”. Trair la meua infància, negar-me el xiquet que un dia vaig ser, cavil·le contrariat pocs dies abans que el Barça visite Mestalla.
La vida va com va, cantava el savi Ovidi. I cadascú l’explica segons els records amb què ha (re)construït la pròpia memòria, d’acord segurament amb factors i esperances actuals. Siga com vulga, el pas de la infància a la vida adulta va implicar en el meu cas una traïció sentimental a allò que em tenia reservat el meu món d’ahir. Un procés d’autoestranyament, de fugida més o menys voluntària dels espais socials viscuts i de reelaboració, en la distància higiènica, de la manera de veure i d’estar al món ara. “Per què no sóc seguidor del València?”, aquesta és la pregunta definitiva que jo mateix m’he formulat dotzenes de vegades, la pregunta que m’han fet sovint els meus amics de la graderia proletària de Mestalla des d’on aplaudíem, de menuts, el nostre València. Una pregunta existencial, gens essencialista, relacionada amb el decurs de les respectives biografies, la resposta de la qual està, segons Bob Dylan, en el vent –en l’air du temps, que en diuen els francesos– i en la manera que cadascú l’ha viscut.
Devia ser la temporada 1963-64, a penes fets els sis anys, quan vaig visitar Mestalla per primera vegada, de la mà de mon pare, a qui, per cert, no li agradava el futbol. Atibacat de vores a vores, Mestalla em va deixar bocabadat, enamorat com un novençà de l’espectacle que dibuixaven sobre la gespa aquells herois vestits de blanc pulcre; un entre tants d’aquells aficionats que es passaven la bóta comunitària entre els escalons d’aquella graderia alta del gol nord. A poc a poc, persuadit que ser del València era la millor manera de sentir-se part de la col·lectivitat, em vaig fer un assidu a la congregació, lleial a una samarreta que m’agermanava amb aquella gent –la meua gent!– que cada quinze dies assistia a l’estadi com qui ho fa a missa major.
Fruit d’aquella memòria compartida, passat mig segle, encara evoque aquells anys de conformitats heretades, i els dies de nostàlgia plujosa recite de carrereta l’alineació canònica de la temporada 1970-1971, l’any que vam guanyar la lliga a Sarrià en el darrer alé, el més èpic. Davant de l’ordinador, tanque ara els ulls i encara veig la fotografia en blanc i negre de la banqueta valencianista publicada a la premsa l’endemà d’aquell dia inoblidable, amb Di Stéfano preguntant si era veritat que l’Atlètic de Madrid i el Barça empataven a un gol al Manzanares. L’equip vencedor al Manzanares s’hauria emportat la lliga. El València era el tercer en la disputa. Però aquell resultat inesperat de Madrid convertia el València dels germans Claramunt, de Forment, de Sergio i meu en campió de lliga, malgrat perdre 1-0 contra l’Espanyol.
Ulrick Beck explica que alguns emigrants negres del Carib o de les ciutats del Regne Unit associen Àfrica amb la no-identitat, amb la superstició, amb l’analfabetisme i l’absència d’esperances. Per això mateix, en la distància de l’emigració, han elaborat una nova concepció de l’africanitat. És exactament com em sent avui sense necessitat de moure’m de casa. A poc a poc, ser del Barça ha esdevingut una manera de ser valencià sense combregar per obligació gregària de la xenofòbia i l’obscurantisme que representa l’anticatalanisme del terreny, del qual el València CF ha estat un dels principals actors. Sóc del Barça perquè no puc ser del València! Perquè els valors que representa simbòlicament el València són, ara per ara, les aigües tèrboles de què jo volia allunyar-me’n a la recerca d’una pàtria càlida que no insultara la intel·ligència ni impugnara les ànsies d’un futur millor per al nostre passat. Ser del València representaria una identificació primària amb l’equip de la suposada capital del país que volíem fer. Però ser del Barça, per a alguns valencians com jo mateix, és una lleialtat construïda sobre els valors alternatius d’uns temps que, segons ja cantava Bob Dylan, estaven canviant. Ser del València CF, defensar el bou embolat o les processons del Corpus amb himne d’Espanya inclòs, són comportaments del terreny heretats de forma banal, potser sense maldat militant. Però, a partir d’una certa edat, vaig fugir d’aquestes emocions com el dimoni s’aparta de la creu. Ser de Barça és avui una deslleialtat, perquè implica, en primer lloc, ser un valencianista off the road.
“Escriure història”, assegurava J.W.V Goethe en alguna de les seues reflexions, “és una manera de traure’s de damunt el passat”. Escriure la pròpia història, sobretot. I que em perdone el meu admirat historiador Joan del Alcázar, merengot de pedra picada que en el pecat porta la penitència!
