Al primer colp d’ull, em vaig quedar parat en llegir la notícia, pensant, si he de ser sincer, que es tractava d’un fake d’aquells que han posat de moda les xarxes virtuals. Els diaris de referència –vull dir, els diaris de paper– ho van publicar passat poc de temps, cosa que atorgava als meus ulls postantics versemblança i credibilitat al suposat fake. Tant si l’accepta i el recull com si no ho fa, que a hores d’ara encara no ho sabem, Bob Dylan és el darrer Nobel que passa per davant de Philip Roth. També, per descomptat, per davant de tota la legió d’escriptors coneguts o desconeguts per vostès i per mi, que segurament també en són una caterva. Potser un del valors més poc reconeguts als Nobels és que, de tant en tant, ens han descobert escriptors que desconeixíem la majoria dels lectors d’aquestes contrades, educats en el cànon més o menys jeràrquic de la literatura occidental.
L’Acadèmia sueca ha volgut destacar, amb tot el dret del món, la qualitat literària de Bob Dylan. Personalment, potser no arribe a valorar el fet com cal. Els meus paràmetres d’avaluació no són, segurament, els mateixos que els dels acadèmics. En el terreny de l’estètica i la subjectivitat, els gustos van a compte de cadascú. He escoltat sempre Dylan amb afecte i, per qüestions generacionals, diríem que algunes de les seues cançons formen part de la banda sonora de la meua vida –d’una part ja llunyana de la meua vida. Però en la mateixa lleixa de la memòria biogràfica, hi ha Bruce Springsteen, Lou Reed, Abbey Lincoln o Frank Sinatra, per raons diverses. No sé si Bob Dylan té més o menys mèrits literaris, musicals a banda, que els esmentats. Reconec, d’altra banda, l’impacte de Dylan en la modernització d’una cultura popular americana que ha esdevingut part de la cultura d’allà i d’ací. I valore, per damunt de tot, la seua evolució del folk al blues, el gospel i el jazz, el country, el rock i totes les hibridacions musicals i expressives que vostès vulguen i coneguen. De fet, el seu eclecticisme postmodern i la seua reivindicació del canvi permanent com la característica dels nostres temps és el valor que el connecta amb totes les avantguardes de la terra, gràcies a les quals ha esdevingut una icona universal. No és poca cosa, certament, en un món ple d’essencialismes de pedra picada.
Vídeo: Canal gürkan güney.
En fi, no sé trobar ben bé els valors que ha vist l’Acadèmia en Dylan que no tinga Roth. Josep Ramoneda, en un article al diari Ara, assenyalava que “és un mal senyal que l’Acadèmia sueca s’apunti a la futilitat postmoderna.” I ell mateix es contestava amb una altra pregunta. “Què s’hauria dit si al jurat del Nobel d’economia se li hagués acudit, per exemple, premiar Rafael Chirbes per haver novel·lat la crisi? I tanmateix hauria estat molt més just.” Com que jo mateix he escrit en diverses ocasions que Rafael Chirbes és el nostre Philip Roth, torne al meu dubte circular like a rolling stone. Per què enguany tampoc?
