R. W. Emerson i Joan Fuster

L’any 2011 vaig passar un semestre acadèmic a la Brown University (Rhode Island, EUA). Entre les activitats en què vaig participar, recorde amb especial afecte una sessió el Dia de Sant Jordi en què vaig parlar als alumnes sobre el periodisme d’opinió en espanyol i català: de Benito Pérez Galdós a Manuel Vázquez Montalbán, Josep Pla, Joan Fuster o Sergi Pàmies, entre els meus preferits. En acabar-se aquella gratificant sessió, un grup d’alumnes em va demanar especialment per l’assagista de Sueca –l’articulisme d’opinió és una part rellevant de l’assagisme!–, al qual jo havia qualificat com “un dels millors representants de la prosa no-narrativa en llengua catalana del segle XX”. Els dies i les setmanes següents, vaig fer tots els esforços del món perquè aquell grup selecte d’alumnes accediren a l’obra de Joan Fuster –el qual, per cert, era ben conegut per una part dels professors i alumnes de promocions anteriors d’aquella universitat gràcies a l’obra impagable del chair Enric Bou.

Una setmana abans d’acabar-se el curs, una alumna, educada en una escola hebraica de Long Island, Nova York, em va fer a mans –sense que jo l’haguera demanat a classe!– un “essay” redactat a partir de les lectures disperses de Joan Fuster que, gràcies a la magnífica biblioteca universitària i a les connexions digitals, havia anat espigolant ací i allà en anglès, francès, espanyol i també en català. Vaig quedar parat des de la primera línia d’aquell treball inesperat. “Joan Fuster”, assegurava la meua alumna, “és el Ralph Waldo Emerson dels catalans.” “Un escriptor”, hi afegia com qui diu la cosa més natural del món, “radical per al seu temps, militant de la subjectivitat intel·lectual i un exemple, alhora, de responsabilitat social. Un reformador d’idees i una referència liberal per a la seua societat.”

He pensat moltes vegades en aquelles paraules, en la capacitat de la meua alumna per a establir relacions intel·lectuals sense prejudicis culturals interposats. Ho torne a pensar avui quan es continuen fent lectures esbiaixades de Joan Fuster, ben especialment de la seua obra diguem-ne cívico-política. Avui, quan es continua desqualificant la vàlua de les aportacions fusterianes al pensament social, sovint sense haver-les llegit i només a partir de llocs comuns, sense rigor ni interès a comprovar les fonts primàries, sense la contextualització històrica i geogràfica que demana la interpretació de qualsevol text, i amb l’únic objectiu de buscar un boc emissari en el qual descarregar les pròpies frustracions i limitacions.

Per desgràcia, Joan Fuster continua qüestionat pels al·lèrgics a l’originalitat d’un pensament que, des de Sueca, en una solitud no sempre desitjada, impugnava les mentalitats retardatàries que suraven en l’ambient pudent del franquisme. Un home entre els objectius del qual destacava, en primer lloc, l’interès a remoure les consciències immergides en la “somnolència digestiva” d’una societat “provinciana i genuflexa”. Això és, precisament, el que no perdonen a aquest centaure d’historiador i sociòleg avant-la lettre, que va viure per interpretar i descriure, amb la passió dels millors, el món en què l’atzar geogràfic i genètic el va deixar caure al planeta terra. “No tinc altra autoritat que aquesta: la d’haver-me apassionat, fins a l’obsessió, per la vida i el destí del meu poble. Potser és l’única passió noble que reconec en mi”, va deixar escrit en una de les primeres pàgines de Nosaltres els valencians.

Sense dubte, Examen de consciència, Figures de temps, Judicis finals, el Diccionari per a ociosos o el mateix Nosaltres els valencians, entre altres, són llibres que es poden llegir en qualsevol llengua de cultura, i així s’ha demostrat en algunes de les millors universitats del món, en les quals, com a la Brown University, Joan Fuster és una referència acadèmica inqüestionable, tant des del punt de vista literari com pel seu contingut d’avantguarda intel·lectual. Tant per la “qualitat de pàgina” de què parlava Julián Marías per a referir-se a l’estil dels assagistes com pel missatge innovador dels seus textos o el moll de les agudes anotacions sobre la història de la cultura, posem per cas. Heterodox per convicció íntima, il·lustrat i sempre didàctic, fill de Montaigne i dels moralistes francesos –inclòs l’incòmode Rabelais, a qui Joan Fuster va dedicar unes pàgines memorables al seu Diari. Lector apassionat de La Rochefoucauld i de Chamfort, més Diderot que Voltaire, amb perdó. Fidel lector, alhora, de Bertrand Russell –de qui solia dir que no era un escriptor sinó un “desinfectant”–, Fuster ha estat, durant anys, l’intel·lectual europeu que hem tingut més a prop.

El dia 23 de novembre –demà mateix–, Joan Fuster hauria fet anys 94 anys. I jo, vés a saber per què, recorde avui aquella alumna novaiorquesa que a una prestigiosa universitat de la Ivy League americana el va relacionar amb R. W. Emerson. I, certament, Joan Fuster, amb totes les reticències que vostès vulguen, va ser el fundador del pensament modern del valencianisme modern, i jo ja m’entenc amb aquesta repetició voluntària! En efecte: com R. W. Emerson als Estats Units, a qui, per cert, Harold Bloom compara en el Canon occidental amb Michel de Montaigne, el pare sant de l’assagisme fusterià –és a dir, de l’assagisme.

Què volen que hi faça? Avui em sent profundament orgullós d’haver estat alumne privilegiat d’aquella universitat nacional-popular que va ser el número 10 del carrer Sant Josep de Sueca i, anys després, professor d’uns alumnes amb qui encara avui, gràcies a les xarxes virtuals compartisc pensaments fusterians més o menys despentinats. “El consell és un gènere literari en decadència: no intentis cultivar-lo”, els he enviat avui mateix. Facen vostès, amables lectors, futurs cadàvers, el que els rote o els passe per l’engonal. Podem llegir Joan Fuster o no llegir-lo; poden citar-lo com a font d’autoritat o contradir-lo. Això darrer, no ho dubten, és el que Joan Fuster més els agrairia, ja que es va passar tota la vida buscant qui el contradira, però només va trobar qui l’insultara. Però per favor, no l’inventen.