Els traspassos de Rita Barberà i de Fidel Castro han obert els informatius de totes les televisions i han ocupat les cobertes dels diaris de totes les tendències empresarials i ideològiques. No hi ha cap mitjà de masses capaç de fugir de la lògica de producció informativa imposada per l’aire dels temps. No és cap novetat, això també és cert. La professora Amparo Tuñón ja va dedicar una tesi doctoral a la cobertura de la mort del torero Paquirri a El País: la “notícia cultural” a la qual aquell diari, llavors tan important, va destinar més portades, articles i pàgines l’any 1984! Més recentment, la desaparició d’Adolfo Suárez també es va convertir en esdeveniment de gran impacte mediàtic, malgrat la llarga reclusió de l’expresident.
En el món en què vaig ser criat, la malaltia i la mort pertanyien a l’àmbit de la privacitat. Jo mateix, un xiquet de pantalons curts, vaig vetlar els meus avis materns en companyia de la família i, en el cas de l’àvia Maria, em van fer entrar amb el meu cosí Paco perquè ens acomiadàrem de la iaia. Encara ho recorde amb naturalitat i tendresa. La crisi de família tradicional i el procés de modernització van capgirar de dalt a baix aquell “món d’ahir”, no sabem si a fi de bé. A hores d’ara, llevat de casos comptats, la malaltia i la mort han esdevingut actes hospitalaris amb pautes de comportament que no sóc capaç de jutjar. Els que tenim experiència sobre el tema bé que ho sabem, i cadascú ho viu com pot –si pot. Malgrat totes les modernitzacions, les dones de la família en trauen la pitjor part. I sóc el primer a reconèixer-ho per la part que em toca.
D’altra banda, el “dolorisme recreatiu” a què es referia Josep Pla en algun dels seus llibres era, en la seua i també la nostra societat, un marc de relacions socials que incloïa la visita a un amic malalt o els rituals de condol i comiat. El mateix Pla parla de soterrars de “vint-i-dos capellans” per a assenyalar els enterraments de gran anomenada i presència públiques. Entre els republicans valencians, va tenir gran repercussió el soterrar de Constantí Llombart, que va acabar com el rosari de l’aurora, amb el beats regionalistes de Lo Rat Penat, d’una banda, i els blasquistes republicans, de l’altra, lluitant a colps i espentes per endur-se el cadàver i acomiadar-lo d’acord amb pompes incompatibles. Anys després, l’arribada a València del fèretre de Blasco Ibáñez –el qual, per cert, havia pagat el soterrar de Llombart!– també es va convertir en un acte de masses.
Les religions són les inventores de l’espectacle de la mort i les cerimònies celebratives. Les monoteistes, al capdavant. Musulmans, jueus i catòlics han elaborat protocols canònics d’acomiadament terrenal. La litúrgia cerimonial, la música i la coreografia teatral de què són mestres els sacerdots de tots els colors han fixat paràmetres de comportament. Ara, sovint ens sentim orfes de ritus laics quan acomiadem un amic o un parent agnòstic. Cadascú improvisa a la seua manera: una cançó emotiva, unes lectures, algun parlament sentit. En paral·lel, hem convertit la mort en mercaderia estrella dels mitjans de comunicació. El major espectacle audiovisual que en recorde va ser el traspàs del papa Joan Pau II, la passió del qual vam seguir per televisió, quasi en directe, fins a aconseguir el
pick time d’audiència gràcies a la producció audiovisual d’allò que els experts en programació anomenen un
media event. “La agonía, no lo olvidemos” –va escriure Juan Cueto aquells dies–, “tiene
copyright y es una exclusiva audiovisual (oral y de imágenes) de la Iglesia católica desde hace un par de milenios.”
Certament, les cadenes televisives obrin informatius, canvien graelles i franges senceres en competència per endur-se les despulles en primícia. Hi ha cadenes especialitzades en aquest contorsionisme televisiu. Convertida la informació en espectacle –que si no ho és, es fabrica–, la mort és la cirereta d’un negoci a la recerca d’índexs d’audiència i contractació publicitària. La cobertura dels atemptats de París per banda d’Antonio Ferreras en La Sexta va tocar el cim del groguisme informatiu, i que em perdonen els meus amics benpensants. Com solia dir François Truffaut, “cada enquadre és una decisió moral”. Informació esbiaixada, atmosfera emotiva i sensacionalista són les potes del periodisme més ranci, almenys des de William Randolph Hearst. La mort hi és l’espectacle més desitjat informativament perquè té l’emoció epidèrmica que exigeix, d’altra banda, el periodisme sacerdotal que complementa el groguisme.
Tots els morts tampoc no són iguals. “Un cadàver papal passejat a pes de braços per la plaça de Sant Pere de Roma és un actiu davant dels targets audiovisuals més generalistes”, vaig escriure jo mateix en el meu Quadern d’entretemps (2007) en aquells dies de la mort de Joan Pau II. I, en efecte, un cadàver de l’star system audiovisual –siga el del Papa de Roma o un torero mort en accident laboral– és un valor segur en tots els slots de programació. “Una mort sempre alegra un informatiu”, li agradava repetir a un responsable dels informatius de Canal 9. Siga com vulga, la mort és el més macabre dels negocis televisius. Per al compte de resultats d’una empresa de comunicació, tant fa que el finat siga franquista com Rita, o marxista-caribià com Fidel.
