I això no obstant, l’existència de La Traca ha estat ben bé un secret en la nostra memòria històrica. El silenci de la por instaurat pel franquisme s’ha allargat vora quaranta anys després de la mort del dictador a causa d’una transició sense reparació de cap mena per a les víctimes del colp militar i les seues obres. Llevat d’algun reducte acadèmic o erudit –com el de l’impagable Rafael Solaz– i la història oral a cau d’orella practicada a moltes llars, el nom de La Traca no diu res a la majoria dels nostres conciutadans, els il·lustrats inclosos.
El recurs de l’humor no era nou en la nostra història, farcida de literatura satírica des de segles enrere en formats orals, gràfics i impresos, d’acord amb els avanços de la tecnologia. Al capdavall, l’humor ha estat sempre una arma democratitzadora dels sectors il·lustrats i, en conseqüència, diana dels règims autoritaris i fonamentalistes com simbolitza tràgicament Charlie Hebdo a hores d’ara. L’humor és una característica de la intel·ligència més aguda i escèptica i els pensadors transcendents de totes les latituds i congregacions en són al·lèrgics sense remei. “L’humor no és un estat d’ànim, sinó una visió del món”, assegurava Ludwig Wittgenstein.
D’altra banda, La Traca representa un moviment antiautoritari, republicà i anticlerical, hedonista, sempre amb un pessic de sal grossa al tinter dels redactors i dibuixants molt propi de l’oralitat valenciana. Un periodisme sense concessions, directe i militant com era costum a l’època.“Allò que no es podia llegir en el diari seriós, es podia veure i intuir en un setmanari amb caricatures que traspassaven els impediments de qui no sabia llegir”, remarquen els responsables del repertori exhibit. Finalment, “enfront de la cultura oficial, que fa del castellà la llengua dominant i del valencià una alternativa floral, la Traca serà l’expressió popular del valencianisme militant”. Un valencianisme a les antípodes de les estampetes de cromo llepat que vénen encara els valedors de la Renaixença de “guant” i cel·lofana que representava la cultura aristocratitzant de Teodor Llorente i companyia.
L’exposició de la UV és només una gota de justícia enmig del desert de la memòria republicana, certament. Constantí Llombart, Vicente M. Carceller i els col·laboradors de La Traca són l’origen d’una tradició valencianista estroncada més que simbòlicament en un Consell de Guerra. La millor avantguarda del periodisme entés com un actor social i no com una eina blanca a disposició del poderós de torn. La persecució i mort de periodistes i editors i la prohibició d’una capaçalera són l’expressió absoluta del feixisme informatiu perquè el silenci, com havia entés fa molts anys Alexis de Tocqueville a La democràcia a Amèrica, representa la censura màxima. Un silenci que, sovint, forma part de la desmemòria assumida com a normalitat. El tancament de RTVV i el tall de les emissions de Catalunya Ràdio i Tv3 no restituïdes al País Valencià són els darrers esglaons d’aquella mateixa estratègia de construcció d’una mudesa col·lectiva que ens ofega.
