Tot això és només mitja veritat, que és el que més s’assembla a mitja mentida. Esfondrat el projecte de l’URSS fa dècades, Rússia no havia tingut fins ara un protagonisme mundial com el que va ocupar després de la II Guerra mundial i la Guerra freda que va consolidar aquest món que es repatien per “barris” americans i soviètics com en les millors “famílies”.
Passat el temps i arribats fins ací, ara diuen que l’Amèrica de Donald Trump i la Rússia de Vladimir Putin inauguraran una etapa de col·laboracions globals que, vés per on, en compte de tranquil·litat em fan feredat. El nomenament de Rex Tillerson, màxim dirigent de la petroliera ExxonMobil i amic personal de Putin, com a secretari d’estat americà avança una promiscuïtat público-privada que fa tremolar. En què es poden posar d’acord Trump i Putin és una pregunta que fa por de contestar.
Segons sembla, la col·laboració entre Trump i Putin va començar durant la campanya electoral que va portar Trump a la Casa Blanca. Per novel·lesc que semble, les investigacions de la CIA apunten que hackers russos vinculats al Kremlin van accedir als sistemes informàtics americans i van condicionar, no sabem fins a quin punt, els resultats electorals. Mitjans de comunicació com The Washington Post i The New York Times n’han avalat la informació. Per la seua part, l’FBI, part activa en la campanya amb l’afer dels mails de H. Clinton quan era Secretària, nega la possibilitat. Per a Trump, les informacions de la CIA no tenen credibilitat. “Aquestes són les mateixes persones que van indicar que Saddam Hussein tenia armes de destrucció massiva”, ha afirmat. Per a la Casa Blanca i el Partit Demòcrata, les de l’FBI tampoc. Finalment, Obama ha ordenat una investigació sobre el suposat atac cibernètic. La crisi de credibilitat de les agències d’intel·ligència és un fet sense precedents als EUA, ja que atempta contra el nucli de la seguretat i independència nacionals. En un país on l’estat és, bàsicament, el gendarme de la pau i la cohesió interiors, el tema pot esdevenir una gran esquerda entre demòcrates i republicans i també en l’opinió pública.
Els ciutadans de la perifèria global tenim poc a dir en aquesta guerra de la informació. Siga quin vulga el resultat, el relat de la democràcia informativa que prometia la tecnologia de la informació té un costat fosc. Més enllà de les visions càndides sobre els seus usos, se n’imposen els més perversos. La tecnologia no és mai innocent i el seu ús comporta conseqüències de gran abast. En l’àmbit de la privacitat i la vida quotidiana i també en l’aldea planetària. Amb una distinció jeràrquica. Les decisions particulars tenen poc de pes en el tauler d’escacs mundials. Per contra, la nostra vida particular depén, en gran mesura, dels acords i disputes entre els amos de la informació.
¿És, realment possible, en aquest context de vigilància planetària, un món allunyat del Big brother orwellià? ¿Un món on cadascú trie lliurement el grau d’aïllament i solitud, i on tothom tinga dret, per defecte, al respecte de la privacitat malgrat portar la vida en un xip, tenir la pell més o menys fosca o lluir un mocador al cap, fes o gel·laba? M’ho pregunte, tot això, amb l’esperit angèlic que comporta el Nadal, davant d’aquesta guerra de la informació que no ha fet sinó començar. ¿Què ens importa, a nosaltres, si el Big brother americà té ara un germà bessó rus? Si no volies caldo, ara dues tasses … La cuina de foc lent i els plats de cullera, la sobretaula fèrtil i l’esperit de l’slow life que demanen les dates són quasi una invitació al pas a la clandestinitat. Que, per al que s’ha de veure, sembla un lloc de càlida acollida.
Bon Nadal!
