Puerto Mediterráneo

Ens n’hem de felicitar! Malgrat els comptes de la lletera i les pressions de tota mena, el Govern valencià ha rebutjat el macroprojecte Puerto Mediterráneo que s’havia d’establir a Paterna. Una mena de shopping resort made in EUA arribat a l’Horta de la mà del fons d’inversió Eurofund, després d’aterrar a Saragossa (Puerto Venecia) i amb projectes clonats en marxa a Vigo, Málaga i Mallorca. La mobilització social encapçalada per ‘Salvem La Mola de Paterna’ ha estat determinant per alertar dels perills que comportava un negoci anglosaxó que no té res a veure amb l’ecosistema social, cultural ni productiu del territori en què es pretenia establir. El conseller d’Economia, Rafael Climent, va ser la primera veu institucional a mostrar-hi reticències, ja que la iniciativa, va declarar, “no va en la línia del model sostenible econòmicament, ambientalment i socialment”. L’informe d’Avaluació Ambiental coordinat pel Secretari d’Autonòmic de Medi Ambient, Julià Àlvaro, ha estat determinant per a una negativa política que és un triomf cívic.

Una de les funcions de les institucions és, precisament, marcar els límits de les iniciatives privades –econòmiques, culturals, mediàtiques– per poderoses que siguen i per molts beneficis públics que prometen. Més enllà de la retòrica economicista, Puerto Mediterranéo era el darrer miratge de l’economia megafallera que hem patit al País Valencià durant els darrers 20 anys. Una operació post-PP, però amb el mateix ADN que totes les terres mítiques que s’escampen de dalt a baix del país. El primer pas era la urbanització de milió i mig de metres quadrats de sòl forestal que ara fa de pulmó verd i espai de lleure popular de la rodalia. L’aprovació hauria comportat també la desviació del Barranc de l’Endolcà i la impermeabilització del sòl amb la impossibilitat consegüent de recàrrega dels aqüifers. Finalment, la concentració poblacional hauria obligat a la construcció de noves infraestructures que, amb tota seguretat, haurien col·lapsat la Pista d’Ademús, ja ben atapeïda pel creixement incontrolat de l’oest de la ciutat de València.

Segons els promotors, l’empresa representava una inversió de 863 milions d’euros, comptant fonts directes i indirectes, la creació de 4000 llocs de treball durant la construcció i més de 5000 finals. Això, almenys era el que defensava el despatx d’advocats Broseta –encapçalat per Rosa Vidal, exdirectora general de RTVV– i l’estudi d’arquitectura L35. I això és el que defensa –encara!– la trompeteria periodística que fa d’altaveu del projecte vés a saber per quins objectius extraperiodístics. Segons els avalistes legals i mediàtics de part, Puerto Mediterráneo tenia com a objectiu “convertir-se en el referent europeu d’una nova generació de grans centres d’activitats que es diferencien per la seua oferta experiencial”. Experiencial!?

_{Imatge virtual de Puerto Mediterráneo, amb un llac artificial amb ones (també artificials) per a la pràctica del surf.}

Pressions econòmiques i lobistes al marge, és d’agrair que el Govern valencià haja actuat amb remarcable visió estratègica. El canvi de model productiu que necessita el País Valencià va molt més enllà de l’ocupació laboral a qualsevol preu i el mantra neoconservador del creixement! El professor Miquel Puig ha parlat d’aquests aspectes de les polítiques econòmiques en Un bon país no és un país ‘low cost’. Una proposta contra la indecència (Ed. 62), un llibre que faríem bé de llegir abans de llançar propostes desreguladores des de les tribunes d’opinió. «Si Espanya és un país molt desigual es deu, fonamentalment, al fet que aquells que treballen són massa pocs, i massa dels que treballen estan poc formats i mal remunerats”, hi assenyala Puig. D’altra banda, l’explotació intensiva del territori que implicava Puerto Mediterráneo és als antípodes d’allò que necessita un país en el llindar de no-retorn des de diferents punts de vista. El llibre d’Andy Robinson, Miedo, asco y esperanza en América (Ed. Ariel), és un catàleg miscel·lani sobre les conseqüències del model que hi ha darrere de propostes alienígenes amb l’ADN made in USA. Puerto Mediterráneo hauria condemnat un paisatge natural, però també una xarxa de vincles socials que només un govern neoliberal i depredador podia consentir.

El disseny d’estratègies en les polítiques públiques exigeix la consideració combinada de les fortaleses i les oportunitats de l’entorn econòmic i sociocultural i no el miratge gallinaci del vol curt i el diner fàcil. L’impuls econòmic que necessita el País Valencià i la comarca de l’Horta no té cap relació amb el model productiu que implica un parc temàtic com Puerto Mediterráneo. Em felicite, doncs, que els governants valencians –com Bartleby, l’escrivent de Hermam Melville– hagen proclamat un rotund “I would prefer not to / Preferiria no fer-ho” que és una política molt recomanable en l’àmbit privat i la primera barricada de les polítiques progressistes davant dels poderosos de la terra i els capitals apàtrides. Una excel·lent notícia per acabar l’any!