En l'adéu de Barack Obama

Si no ho atura un cataclisme, que no sembla probable ni segurament desitjable, el dia 20 Donald Trump, un imbècil de llibre, serà investit president dels Estats Units d’Amèrica. Poca broma! El mateix dia i a la mateixa hora en què assumirà el càrrec per a quatre llarguíssims anys, la major part del món començarà a trobar a faltar Barack Obama.

Els llibres diran si Obama ha estat un bon president o no, cosa que cadascú valorarà amb els indicadors que considerarà més oportuns. Situació econòmica, política exterior, cohesió interior, creativitat cultural, drets civils, etc. No hauríem d’oblidar, si en volem fer un balanç objectiu, la realitat institucional i social en què ha hagut de governar el president i, en paral·lel, la tímida col·laboració que ha trobat massa sovint en el mateix Partit Demòcrata en temes com la reforma sanitària o la política fiscal. Tampoc la foribunda instrumentalització per banda dels republicans del moviment ultraconservador Tea Party i el marcatge mediàtic de la cadena televisiva FOX de Rupert Murdoch, una de les networks amb més audiència als EUA i la més influent entre els votants conservadors. Tea Party i FOX han estat els braços executors d’una oposició al govern d'Obama que, al seu dia, va arribar fins al temut shutdown.

Ben mirat, Obama no ho va tenir fàcil mai. De fet, es va imposar a Hillary Clinton a les primàries del Partit Demòcrata contra la previsió dels sectors benpensants. En aquell moment, els Clinton confiaven plenament en la maquinària del Partit Demòcrata i els ressorts de les minories selectes als organigrames dels mitjans de comunicació per a imposar-se a aquell senador d'Illinois que gosava disputar-los una hegemonia que consideraven quasi patrimoni familiar. Davant de l'envit, el mateix Murdoch (!) va organitzar actes de recollida de fons a favor de Hillary i va posar a la seua disposició les càmeres i les audiències de la FOX. Obama, per contra, va confiar en el capital social d’una societat organitzada en comités locals i sectorials, i en la mobilització virtual que permetia l'emergència de les noves tecnologies i la seua penetració entre els sectors més joves i cultivats.

Una vegada nomenat oficialment candidat a la Convenció Demòcrata de Denver, la campanya d'Obama per la presidència dels EUA va resultar més fàcil per paradoxal que semble. El color de la pell i el perfil de propagandista dels valors del melting pot fundacional dels EUA el convertiren en la darrera versió del somni americà. Una campanya innovadora, sostinguda sobre els coneguts eslògans “Yes, we can” i “A legacy of hope” el van portar a la Casa Blanca després d’imposar-se de forma rotunda al republicà McCain.

Vaig tenir la sort de viure en directe els darrers dies d’aquella campanya electoral i encara recorde, vuit anys després, els carrers de Los Angeles, de Las Vegas o de San Francisco, ocupats per un exèrcit incansable de voluntaris per Obama. Una mobilització sense precedents que va deixar descol·locat l’establishment americà i l’opinió pública de mig món.
 

A la segona, Hillary Clinton va tornar a confiar en els mateixos ressorts de poder per erosionar Berni Sanders, el seu contrincant a les primàries demòcrates. Hillary tenia una altra vegada les benediccions i l'estructura del partit. Sanders ni tan sols n’era membre. Clinton i Sanders, de fet, havien ocupat barricades oposades des dels anys 60, quan Hillary se situava a prop dels republicans i Sanders militava en els moviments pels drets civils. L’exsenadora, exsecretària d'estat i exprimera dama dels  EUA va aconseguir imposar-se, no sense problemes, al senador de Vermont, un home amb un discurs socialdemòcrata de tall europeu. Una vegada nomenada candidata a la presidència, Hillary va creure que tenia el somni a la butxaca i que, després d'un president negre, una dona assoliria el capdamunt del poder americà. Convençuda que era arribada l'hora, Hillary va confiar cegament en els votants demòcrates tradicionals i en un suposat rebuig de la majoria dels americans a un personatge tan extravagant i inculte com Trump, a qui ella mateix va tractar als debats electorals amb una certa condescendència i superioritat moral.

La partida va estar a iguals fins al darrer alè. De fet, Hillary va guanyar en vot popular, però va perdre al col·legi electoral, que és el que finalment compta. El particular sistema electoral americà també va contribuir a una desfeta inesperada. Contra la previsió dels grans mitjans de comunicació liberals, el vot rural, el vot blanc, especialmente el masculí, i el vot de les classes desfavorides del nou món “glocal” americà van apostar per la proposta quasi antisistema de Trump. El resultat és ací. No importa ja si va guanyar Trump o va perdre Hillary. A partir del dia 20, el factor Trump condicionarà la vida americana de forma directa i la mundial de forma indirecta. Ja podem ajustar-nos els cinturons i resar a Sant Barack Obama!

Toni Mollà
 
  • Declaracions de l'alcalde Jorge Rodríguez
Publicitat
Publicitat