Definitivament, el cordó sanitari dissenyat per la dreta espanyola –i consentit pel valencianisme benpensant– deixava el País Valencià fóra de l’àrea d’influència informativa catalana i aïllava les indústries culturals valencianes del seu mercat potencial. Dos pardals –que ausades que ho som– d’un sol tret. Sense RTVV i sense els mitjans de la CCMA, el País Valencià només forma part de l’espai comunicatiu de l’Espanya subsidiària, cerealista i castellanòfona. Els valencians, a dieta mediàtica monolingüe des de llavors, hem esdevingut consumidors captius d’uns productes made in Spain –que tampoc no són la BBC anglesa o l’Antenne 2 francesa, no ens enganyem! De retruc, com diem, les indústries culturals que treballen en valencià perden la possibilitat d’establir sinergies i economies d’escala més enllà del “mercat autonòmic” que imposa l’ordenament jurídico-polític. Un mercat autonòmic radicalment anorèctic en un món globalitzat per efectes de la informació, per paradoxal que semble!
Conseqüències macroeconòmiques a banda, i per vergonyós que semble, sintonitzar Catalunya Ràdio o TV3 al País Valencià exigeix avui els mateixos recursos econòmics i tecnològics que seguir la PBS americana o la ràdio pública d’Estocolm: o per mitjà de plataformes de pagament, com ONO o Imagenio, o dels serveis on line –de peatge com les autopistes de quitrà. Una respectable opció individual si t’ho permet la butxaca, però desproveïda de la dimensió social que exigeix la societat de comunicació de masses. Vist al cap dels anys, hem de reconéixer –siguem honestos!– que ni els governs de Catalunya ni els valencians s’han plantejat mai aquesta dimensió del fenomen mediàtic i les seues repercussions sobre el model econòmic del país –dels països. Per desgràcia, els uns i els altres consideren el territori lingüístic només com un imaginari simbòlic sense magnitud econòmica. Potser per això, els governs catalans –de CiU i dels tripartits– sempre han deixat a les mans d’una entitat privada, ACPV, la política cultural del govern de Catalunya a terres valencianes!
Passat any i mig de la fi del règim popular al País Valencià, no s’entén tampoc el manteniment, per banda del Govern del Botànic, d’aquella política de comunicació heretada de l’època negra i blava. Ni des del punt del vista dels drets civils de la població valenciana –el dret a la informació és un dret civil– ni des de la vessant de l’economia política, la qual aconsella l’aposta per la producció i distribució de productes i serveis informatius com a locomotora de transformació del model productiu també heretat. Mentrestant, els espanyols –sense distinció de divisa política– fa temps que van entendre que una llengua és un mercat i que, en la societat postindustrial, la demanda es genera des de l’oferta i no a l’inrevés. O, si volem dir-ho com el traspassat Bauman, que “la cultura avui consisteix en ofertes, no en normes”.
En aquest context, el duopoli comunicatiu espanyol conformat pel duo Mediaset-Planeta –facilitat per Rodríguez Zapatero!– pesca com mai en les audiències valencianes mentre ensabona les nostres celebritats polítiques amb una presència en les seus graelles d’emissió que no és sinó la mordassa untada de mel. La promoció mediàtica de les elits valencianes reforça la imatge com a barons perifèrics mentre en debilita, precisament, el perfil d’autoritats valencianes. Les imatges del President i de la Vicepresidenta de la Generalitat, en primer lloc, la figura dels quals és modelada d’acord amb interessos que no tenen res a veure amb els càrrecs institucionals que representen. Els Kasper Juul del Botànic farien bé de rellegir els manuals de comunicació política i repassar la bibliografia elemental dels Cultural Studies sobre la importància dels fluxos de comunicació “al·lòctons” en la política “autòctona”.
En fi, no tenim RTVV ni TV3 ni Catalunya Ràdio. I vés a saber quan en tindrem, si en tenim. Mentrestant, això sí, tindrem Al rojo vivo i El objetivo de la parella Ferreras-Pastor a La Sexta, Las Mañanas de Cuatro, etc. No sé què pensen fer els nostres polítics, si és que pensen fer alguna cosa sobre aquestes cabòries de comunicacó col·lectiva i cohesió social. No sé tampoc què pensa ACPV davant de les polítiques comunicatives oficials, declaracions circumstancials al marge. Per què ACPV no connecta avui mateix els repetidors de què és propietària, és una pregunta que només es permeten a hores d’ara aquells que han quedat fora de les zones de confort institucional i els espais subvencionats. Vés a saber si aquesta iniciativa seria una primera passa per canviar les dinàmiques històriques de la setmana de Sant Antoni, patró dels animals de peu redó! Amics d’ACPV, facen vostès cas a Mónica Oltra i connecten “la clavija” … La resta, com deia el clàssic, és literatura…
