Deixant de banda les nocions de sociolingüística de la variació i dialectologia aplicada de l’esmentada i documentada eminència, he recordat l’anècdota –segurament falsa, per descomptat, però versemblant atés el nivell de determinats filòlegs professionals– a propòsit dels imminents judicis pel cas Palau de la Música de Barcelona (que començarà, finalment, l’1 de març) i del Palau de Les Arts de València (que esperem amb candeletes, més prompte que tard).
En el primer, Fèlix Millet, fill de Fèlix Millet, i emparentat amb els estrats més alts de la societat catalana benpensant i ben instal·lada, s’asseurà d’ací a mes i mig a la banqueta dels acusats per haver buidat els calaixos d’una institució tan honorable i simbòlica per a Barcelona i Catalunya com el Palau de la Música. Poca broma! Si no ens falla la memòria i les hemeroteques no menteixen, que no solen mentir, fins que l’Agència Tributària i la Fiscalia no van actuar pel seu compte i risc, els prohoms de la burgesia catalana i els representants institucionals en el patronat de la Fundació Orfeó-Palau, no van tenir cap sospita de les malifestes sotamà de Millet ni dels silencis necessaris perquè els negocis més foscos de Millet hagueren estat possibles. En el cas valencià, també s’ha de recordar –quina casualitat!– que va ser així mateix la Fiscalia Anticorrupció la que en va iniciar les investigacions sobre fets suposadament delictius sense que els representants de la societat valenciana benpensant i ben instal·lada en els òrgans gestors del Palau hi detectaren cap anomalia ni cap complicitat. Finalment, vés per on, hi han estat encausats l’ex-indendent del Palau de les Arts, Helga Schmidt i, amb ella, una bona colla d’empresaris vinculats a les millors famílies de la burgesia valenciana que es repartien comissions il·legals i negocis falsos. José Antonio Noguera, Joaquín Maldonado i Pablo Broseta, fills de noms molt il·lustres de la burgesia urbana i il·lustrada del Cap i Casal, han estat acusats com un vulgars raters de prevaricació, malversació de cabals i falsetat documental. Poca broma també!
Les bones famílies –tant se val si són valencianes com catalanes, britàniques o franceses, posem per cas– sempre han estat l’exemple que calia seguir i l’espill en què les classes mitjanes i populars havíem de trobar els nostres models d’imitació si volíem beneficiar-nos d’alguna mena d’ascensor social –real o simbòlic, que això no importa ara. Els seus rituals privatius i identitaris de la burgesia marcaven i marquen la “distinció” social i la distància entre diferents classes, d’acord amb les reflexions de Pierre Bourdieu. I precisament això és el que ha fet molta gent quan ha pogut: imitar els seus patricis benpensants i ben instal·lats i copiar-los-en les pràctiques i rituals. Per què havia d’estar mal fet si ho feien les bones famílies que constitueixen les elits de la ciutat i del país? Quin respecte per les institucions culturals hem de tenir els fills de les classes treballadores si els llinatges del país es dediquen a buidar-ne els calaixos i a repartir-se els bitllets i fins i tot els menuts com si els faltara de menjar?
Per paradoxal que semble, molta gent del país ha estat sempre emmirallada en aquestes elits de referència, considerades l’avantguarda necessària de la revolució burgesa i fins i tot nacional –ai! Potser aquesta mateixa gent, com aquell filòleg imaginari de l’IEC, pensava que la pràctica de l’apropiació indeguda de fons era tan aliena a Catalunya i al País Valencià com la fel·lació.
