Vist el panorama amb ulls europeus, es tracta d’una mobilització en la línia reivindicativa del moviment pels Drets Civils dels anys seixanta del segle passat, tan determinant, per impregnació social, en la història contemporània dels EUA, i també del més recent Occupy Wall Street simbolitzat per l’eslògan We are the 99% i que es va escampar per Boston, Chicago o San Francisco des del Baix Manhattan per a denunciar la concentració del poder econòmic i la política fiscal del país. D’altra banda, aquestes disposicions presidencials impugnen directament –poca broma!– la 1a Esmena de la Bill of Rights o Declaració de Drets de la Constitució americana: la referida a la llibertat d’expressió, de premsa, religiosa, assemblea pacífica i de petició al govern: “El Congrés no podrà elaborar cap llei quant a l’establiment d’una religió, ni prohibir-ne el lliure acompliment de ritus; ni reduir la llibertat d’expressió o de premsa; ni privar el poble del dret de reunió pacífica, ni del de petició a fi de demanar reparacions al Govern”.
Com és sabut, l’arribada dels immigrants d’arreu el món a Ellis Island –la porta d’Amèrica durant moltes dècades– és encara el certificat icònic de generacions d’expulsats dels seus respectius països per la fam, la desesperació o la guerra i que van ser acollits a la “terra de les oportunitats”. L’inici de la pel·lícula El Padrí representa potser millor que cap altra icona l’acta de naixement dels EUA tal com els coneixem avui. Els lectors de Llámale sueño, del gran Henry Roth, o de Vita, de Melania Mazzucco, entre les meues novel·les americanes preferides, també som sabedors de l’ambivalència d’aquell llindar en la biografia dels nous americans, amb perdó per la redundància. Al capdavall, l’immigrant és sempre el darrer a arribar-hi i la seua identitat depén només de la mirada dels altres –que, en el cas americà, també van ser immigrants al seu dia. En el nostre context més immediat, el periodista Juli Esteve ha documentat amb saviesa i sensibilitat audiovisuals l’epopeia dels valencians que traspassaren aquella porta iniciàtica a la primeria del segle passat a la recerca d’una second life. Per a tots ells –italians, centreuropeus, valencians i també sirians o iranians–, Ellis Island obria el ventall de les oportunitats d’aquells que hi arribaven a construir –a inventar, ben mirat– el paradigma de la modernitat i la democràcia liberal de la cultura occidental.
A diferència de les iniciatives cíviques europees, els moviments socials americans solen ser monotemàtics. La novetat de les protestes contra Trump és, per contra, la capacitat ja evidenciada en dues setmanes d’unir vells activistes dels drets civils com Bernie Sanders o Angela Davis, artistes de Hollywood, professors i alumnes universitaris com els meus amics de Brown i de la CUNY, quadres de la judicatura, bona part de la professió periodística i influents empresaris mediàtics, amb representants polítics demòcrates i també republicans. Em fa l’efecte que l’èxit de la contestació a Trump dependrà precisament de superar el moviment “temàtic” tradicional i sargir complicitats sòlides i duradores –com si diguérem de tall (més) europeu– que doten el moviment de fortalesa organitzativa i objectius plurals però pragmàtics. El desafiament de Trump atempta, com dèiem, contra el mite fundacional dels EUA recolzat en la diversitat i l’acollida; i també contra la literalitat de la mateixa constitució. No és poc solatge per a teixir una alternativa pre-política com més transversal millor. In God we trust!
