A la dècada dels seixanta, Roth va reeditar Call it sleep, el mateix llibre −el mateix!− que havia publicat 30 anys arrere i, no em pregunten per què, en va vendre més d’un milió d’exemplars. Fins i tot l’exquisit New York Times li va dedicar la portada! La lògica comercial de les anomenades indústries culturals sempre ha estat un misteri per a un servidor. Al capdavall, el mercat literari es mou per la mateixa llei de l’oferta i la demana que qualsevol altre mercat. Els diners d’aquella reedició van permetre a Henry Roth, amb els 70 anys complits, dedicar-se “professionalment” a l’escriptura, que era la seua passió vital.
Fins aleshores, Roth no havia pogut viure de l’escriptura sinó que depenia de la seua dona, una pianista que es guanyava el jornal amb concerts i classes particulars. Per fer bullir l’olla, Roth va haver de llogar-se a temporades com a cambrer, llanterner, esmolador, professor i no sé quantes ocupacions tan dignes i malpagades com les esmentades. Un entre tants, això ja ho sabem, al llarg de la història de la literatura. Entre el meu santoral, hi ha el “funcionari” Franz Kafka, l’”advocat” Salvador Espriu o el “metge” Miguel Torga, que tampoc no podien pagar la contribució amb els drets d’autor d’unes obres d’inqüestionable vàlua. També Joan Fuster va assumir tota mena d’encàrrecs literaris −inclosa la redacció del Nosaltres, els valencians− per mirar de “passar casa”.
La Gala del Premis Gaudí de fa dues setmanes −a anys llum quant a modernitat televisiva dels Goya− va emetre uns àcids sketches pregravats en què Bruno Oro, l’actor-presentador de la Gala, demanava a diferents gremis −pintors, paletes, llanterners, etc.− que li feren unes reparacions al seu domicili sense cobrar, a canvi de la “visibilitat” que els podia aportar treballar per a un actor tan reconegut com ell. És l’argument que repeteixen sovint suposats empresaris de la cultura quan demanen a certs professionals que treballen de franc: a canvi de “visibilitat”. Sense anar més lluny, aquesta setmana mateix m’han proposat sengles col·laboracions gratuïtes. Una de banda d’una universitat pública. L’altra, d’un conegudíssim mitjà de comunicació escrit. Les he declinades totes dues. Els mateixos dies, el pintor i el fuster que m’han refet l’estudi m’han presentat sengles factures pels excel·lents serveis prestats a ma casa.
Amb 70 anys fets, Henry Roth va començar a redactar Mercy of a Rude Stream (A merced de una corriente salvaje, en la meua edició), una espècie de novel·la de to autobiogràfic que va publicar en tres lliuraments. Tothom va reconéixer-la com una de les obres mestres de la literatura anglosaxona, i segur que va reportar un bon calaix de drets d’autor dels quals ell ja no se’n va poder beneficiar. Roth va morir com va viure: gràcies a l’ajuda de la seua estimada pianista. Però, em fa l’efecte que, de pianistes com aquelles, ja no en queden!
