El discurs de regeneració utilitzat per Podemos va quallar en sectors descontents amb les polítiques públiques de l’estat i, ben especialment, amb la “gestió” de la crisi econòmica. La superació del bipartidisme heretat i la denúncia de la “casta” –un concepte utilitzat per Américo Castro a la darreria del segle XIX– van ser parets mestres sobre les quals van dissenyar un nou marc de referència conceptual, per dir-ho com George Lakoff. El poder d’influència “ideològica” del Grup Planeta (La Sexta, al capdavant) ha estat imprescindible per a una “rebelión sentimental de las masas” que hauria dit Ortega y Gasset. Una “rebel·lió” que, com suggereix el mateix Lakoff, aporta connexió sentimental amb la insatisfacció i que va convertir Podemos en un catch all party capaç de llançar el rall electoral en un espectre interclassista i interterritorial. Una varietat made in Spain del “contracolp populista” (populist backlash) que reclamava el 2007 Paul Krugman per a capgirar la desigualtat “global”. Salvant les distàncies, la proposta de Bernie Sanders per als EUA compartia part d’aquesta insatisfacció amb les polítiques neoliberals, hereves de l’eix Reagan-Thatcher dels anys 80. L’establishment americà va barrar el pas al senador de Vermont i el resultat ha estat Donald Trump!
Gràcies, precisament, a la influència de Planeta, aquell contracolp populista espanyol va substituir la mobilització social representada simbòlicament en les “places” del 15-M per la lògica dels platós de televisió. El descontrol més o menys “revolucionari”, amb perdó, va ser adequadament dirigit i encaixat pels fluxos mediàtics cap a motles digeribles per les classes dirigents espanyoles i la partitocràcia oficial. S’hi ha de reconéixer l’impagable treball desplegat per l’antic dircom del Reial Madrid, Antonio Farreras, i família. La seua tasca ha estat un èxit de màrqueting polític només comparable amb el desplegat pel diari El País i el grup PRISA amb el PSOE de Felipe González. Els respectius grups de comunicació són coautors de les “marques” polítiques esmentades i del desplegament de la identitat corporativa, ja que les van difondre per tots els mitjans a l’abast i, amb una reformulació permanent, les han mantingut vives en el mercat de les idees i de les propostes (i aliances) electorals de conveniència.
A la recerca del vots volàtils, Podemos ha estat una ànima vacil·lant en diversos aspectes. Des de la postura davant de la Corona al model econòmic i l’estructura fiscal consegüent, l’articulació territorial de l’estat i l’eventual dret d’autodeterminació. Sobre aquest darrer, la posició de defensa teòrica del dret a decidir i la posició real a Catalunya i Euskadi juguen en dos plànols paral·lels que, com en la política tradicional, no convergeixen mai. “Somos el primer partido de ámbito estatal” va ser la primera valoració de Pablo Iglesias l’endemà de les darreres eleccions basques, per si algú en tenia algun dubte a Euskadi. En el cas de Galícia, l’elit madrilenya de Podemos va transigir la incorporació a En Marea a darrera hora per por que l’efecte Beiras, a l’esquerra del BNG, s’imposara a la candidatura de Podemos en solitari. El marc conceptual hi inclou el territorial: n’és una part consubstancial.
En paral·lel, la possibilitat d’un govern PSOE-Podemos (amb crosses perifèriques) va encendre les alarmes de Planeta i altres grups del mateix entorn empresarial. La confluència d’interessos amb Mediaset i PRISA va conformar una triple aliança letal. Pedro Sánchez en va ser la víctima més visible. Amb la complicitat del PSOE de l’Espanya del cereal i la influència mediàtica de l’oligopoli televisiu conformat per aquests grups, Susana Díaz –una vegada arxivat el tema dels EREs probablement a canvi de la investidura de Rajoy– s’ha arromangat per a dissenyar un PSOE més d’acord amb els interessos compartits amb l’Espanya benpensant. El desenllaç, a l’estiu!
En aquest mateix context, els interessos de l’oligopoli –amb La Sexta sempre com a punta de llança– van enxarxar Podemos en una estratègia de llarg abast, que ves a saber tampoc a on farà cap. Ensolcat Podemos en el que Pierre Bourdieu anomenava el “camp polític” –un espai de cruïlla d’interessos i promiscuïtats diverses–, el següent pas era fer-los entrar en la dinàmica d’autodestrucció controlada que permet de modular la salvació del bipartidisme tradicional espanyol amb l’erosió dels aspectes menys assumibles d’un programa d’al·luvió com era el de Podemos.
Però –ai!–, diumenge passat no va guanyar a Vistalegre II el candidat que tenien previst ni el guanyador ha patit l’erosió que els hauria convingut als que mouen els fils d’aquesta història de promiscuïtats més o menys soterrades. I ara què fem?, es deuen haver preguntat, en pla leninista, als consells d’administració i de direcció periodística de La Sexta i la triple aliança. Em fa l’efecte que, més prompte que tard assistirem al replantejament d’una estratègia mediàtica –empresarial i informativa– de la qual Podemos, vist a l’engròs, se n’ha beneficiat fins ara. Ho repetisc: fins ara!
Atents a les pantalles!
