Els amants del futbol de toc i control dels espais sabíem que, amb Luis Enrique, la identitat made in La Masia corria perill. I així ha estat, malgrat que la premsa del ram ho haja callat mentre els resultats han acompanyat. Més enllà de millorar les estadístiques de gols a favor –pagades amb talonari com és el cas de Neymar i Suárez!–, Luis Enrique no ha aportat cap millora al joc del Barça. Ni tàcticament ni en la gestió del grup. El cas Aleix Vidal i d’Arda Turán és per a expedientar l’entrenador per malbaratament de recursos. Per la seua banda, la compra d’Alcàsser no s’entén si no és que algú del Barça treballa per al compte de resultats de Peter Lim.
El Barça d’enguany, llevat d’alguna estona passatgera, ha estat un equip desdibuixat que confia, com els clubs petits, en la potència del contracolp. Enmig del desconcert tàctic, la imatge del Barça a París va confirmar la claudicació d’un model basat en la la pilota i no en el quilometratge. L’aportació tàctica de l’entrenador actual, quan n’hi ha hagut, ha estat per a difuminar aquell estil heretat. Un error estratègic del qual tardarem a recuperar-nos. Però el Barça ha jugat enguany molts partits com el de París. En l’eliminatòria de Copa contra l’Atlètic de Madrid, per exemple, ens vam salvar pels pèls en un partit a l’estadi amb els dos millors migcentres del món, Busquets i Mascherano, a la banqueta! Gran visió de joc! La classificació per a la final va fer oblidar els errors de plantejament i d’execució d’aquella nit nefasta. A París vam tornar a jugar amb el foc, i ens hi vam socarrar amb 4 gols a la sària. En acabar-se el partit, persones tan contingudes com Busquets i Iniesta van declarar davant les càmeres de televisió que havien plantejat malament el partit.
El repàs tàctic d’Emery a Luis Enrique recorda altres correctius amb el mateix resultat de 4-0 com la desfeta d’Atenes del Barça de Cruyff davant del Milan o el tristíssim adéu de Tito Vilanova davant del Bayern. En aquestes solsides, sol conjugar-se l’error tàctic amb la falta d’encert de determinats jugadors. Però el primer sol condicionar el segon. El mateix Arda Turán, André Gomes i Sergi Roberto en són casos escandalosos. També, en part, Neymar, massa encaixonat a la banda. Només una remuntada èpica el dia 8 de març pot redimir Luis Enrique i els seus jugadors d’un ridícul que cou més que mai perquè l’han vist arreu del món. Per a guanyar a París calia alguna cosa més que una camiseta històrica i l’herència d’un equip que, amb Pep Guardiola a la banqueta i Xavi de comandant, tenia un patró de joc que ha passat al bagul de la memòria.
Luis Enrique pot ser un gran entrenador. Però el seu estil futbolístic no té res a veure, com dic, amb l’obra de La Masia, de Johan Cruyff, de Guardiola ni de Tito. D’afegit, a París es va equivocar en el plantejament inicial i en les variacions ordenades al llarg del partit. Emery va sorprendre Luis Enrique amb la disposició d’un rombe entre defensa i atac –amb Verratti i Di María als vértexs verticals– que va deixar Busquets en una zona de ningú, allunyat de l’espai de creació i de recuperació, que són les dues tasques d’un migcentre. La pitjor novetat de Luis Enrique enguany ha estat precisament desplaçar Busquets del seu lloc natural. Pecat mortal en can Barça, perquè la posició del 4 (Milla, Guardiola, Xavi, Busquets) és la paret mestra de l’ADN. Un migcentre uns metres per darrere dels interiors que s’incrusta, quan convé, entre els centrals per tenir superioritat en l’eixida de la pilota i que dóna llibertat als seus companys de la zona ampla. Luis Enrique ha tret Busquets de la zona del 4 i l’ha pujat 25 metres com es va veure clarament a París per mirar de pressionar Verratti. Emery ho va detectar i va situar Di María en la posició on Guardiola ubicava Messi. El carreró resultant va ser letal per a nosaltres. En partits com el de París, es troba a faltar un proletari com Pedro, que alliberava els companys de segons quines tasques i de molts quilòmetres de cursa.
Luis Enrique sol dir que la possessió de la pilota li importa “cero patatero” i, en el seu pecat paguem la nostra penitència. Ni la millor davantera del món pot fer gols desconnectada de la línia d’assistència alimentària. Si Neymar i Suàrez han de buscar-se la vida amb els contracolps i els balons llargs de defensa i porter, estem a punt del naufragi definitiu! Dissabte que ve ens juguem la lliga al Calderón i el dia 8 de març la Champions a l’estadi. Hem d’eixir a jugar al toc i en el terreny de l’adversari com en els temps daurats. Fins l’era Guardiola, la norma del Barça era perdre en les grans cites. Luis Enrique en té dues en una setmana. El Barça necessita toc, temps i paciència, com la cuina de cullera. El secret, com va demostar el manual de Guardiola-Tito, està en aquesta cuina –que alguns, en diuen “rondo”– i en la rapidesa de la circulació de la pilota per a superar línies de pressió. En l’esperit de Pep, que encara viu entre la majoria dels jugadors, confiem. I en el pessic de sal que sempre porta Messi a la butxaca; vull dir, a les botes.
