Editat pel Club de pilota de Dénia, Toni Reig i Miquel Crespo han publicat
El rovell de la pilota, un llibre que repassa la història de l’esport més tradicional dels valencians a la comarca de la Marina. El fil conductor d’aquesta petita joia és la biografia dels Rovell, nissaga de grans jugadors de pilota nascuts a la ciutat de Dénia, però cavallers de faixa roja a tots els trinquets del país.
Si bé ho mirem, l’esport de la pilota no ha deixat mai de ser un joc. Un joc de cavallers de paraula recta i definitiva, sense falta. En primer lloc, la paraula dels jugadors. “Mal!” dirà qualsevol cavaller vestit de pantaló blanc si fa tard al colp i torna una pilota al segon bot. Sense engany, sense autoengany, sense el simulacre teatralitzat que envaeix els esports més coneguts en l’era de l’anomenada “postveritat”. De l’altra banda, la paraula de l’aficionat que travessa una quantitat de diners a la mà dels blaus o a la dels rojos, que això tant se val. “El que diu la boca ho manté la butxaca” és regla d’or no escrita, que són les regles més importants de la vida esportiva, però també civil i política. Al capdavall, les regles que no cal escriure són l’autèntic espinàs de la justícia social. Paraula, finalment, de l’home bo que, amb l’autoritat atorgada per la tradició heretada, donarà faltes i bones com qui aplica la paraula de Déu en la partida.
Com la llengua en què s’expressa, els canvis socials, econòmics i polítics van relegar sovint el món de la pilota a la ruralitat i la perifèria social. Però la lleialtat de les classes populars i dels pobles i comarques del país van convertir la llengua i la pilota en dues expressions d’una mateixa resistència comunitària davant d’una globalització adotzenada que imposa himnes, samarretes i ídols multimilionaris que sovint, per fer-se entendre, necessiten traductor. Al cap dels anys, la pràctica orgullosa de la pilota i l’ús normal de la llengua han esdevingut també una mateixa falca contra el rovell –passeu-me aquest ús metafòric de la paraula– imposat per les multinacionals de l’entreteniment estandarditzat que envaeixen la terra gràcies al cables, xips i satèl·lits geoestacionaris.
Per qüestions biogràfiques, només he conegut el darrer dels Rovell, Antoni Reig i Ventura, i encara avui, gràcies a la nostra amistat comuna amb Paco Cabanes, el Genovés, i altres homenots de la pilota como Bene Vijuescas, compartim de tant en tant conversa càlida a la Catedral –vull dir, al Trinquet de Pelai, que és el rebedor de la casa del nostre mestre. Ho dic desvanit, perquè l’amistat d’aquests cavallers és una de les millors herències que m’ha deixat la meua afició des que vaig començar a freqüentar el Trinquet de Massamagrell, a l’Horta Nord, un dia remot de la meua joventut. Fins la irrupció de Paco Cabanes allà per l’any 1973, Rovellet era, de fet, la figura indiscutible de la pilota valenciana. Que no pagaríem ara per un duel entre entre l’elegància natural de Tonín, el Rovell de Dénia, i la força de la natura que representava Paco, del Genovés?
Gràcies a l’apassionat testimoni de Toni Reig i Miquel Crespo, el lector sentirà que els Rovell –i tots els jugadors de la Marina!– han deixat entre les muralles i les lloses dels trinquets bocins de la continuïtat històrica. El nostre missatge d’agraïment és la lectura atenta d’aquest magnífic llibre que he tingut l’honor de prologar. Gràcies, amics deniers.
