La tesi del llibre de Spolaore i Alesina és que la cohesió interna de les nacions i l’afinitat de les preferències culturals i econòmiques dels membres són factors determinants per a la consecució de resultats econòmics eficaços i eficients. Com menys “cohesió”, més “heterogeneïtat de preferències”, vénen a dir els eminents professors. L’equilibri sociocultural matisa, per exemple, determinades fallades del mercat, bosses de desocupació, exclusions i malestar ciutadà i, finalment, la pèrdua de les esperances col·lectives, que són el tel de la vertebració comunitària. Dinamitat l’Estat del Benestar per l’efecte de les polítiques desreguladores del sector públic, la família tradicional actua avui com el darrer esglaó de la “seguretat social”. El tema apunta directament, com dic, a la cohesió sociocultural interna –comunitarista i associativa– com a xarxa de seguretat. I, en conseqüència, a la necessitat de plantejar la dimensió (territorial i demogràfica) i la seua influència com a variable social determinant en la igualtat dels membres de la comunitat i l’eficència de la societat com a tal.
La grandària de les nacions –ens alerten els professors– no és un valor absolut. La prova, segons assenyalen, és que el 1945 només hi havia 74 països independents, 51 dels quals eren membres de l’ONU, i ara n’hi ha al voltant de 200. Tuvalu, a la Polinèsia, és, ara per ara, el membre més petit de l’ONU, amb 11.000 habitants. Hi ha arguments de tota mena a favor i en contra de la dimensió de les nacions. “En la petitesa, hi ha la bellesa”, afirmava Aristòtil. Però Alexandre el Magne, creador del primer gran imperi occidental, havia estat alumne d’Aristòtil! Segles més tard, Montesquieu va assegurar que el bé col·lectiu és més fàcil d’aconseguir com més a prop situem l’acció col·lectiva. Però, entre nosaltres, la gestió de les competències urbanístiques per banda dels ajuntaments ha estat, parlant sense embuts, causa principal de l’urbanici depradador. James Madison, un dels Founding Fathers dels Estats Units d’Amèrica, era partidari de la nació extensa. Però també és cert que el seu control exigeix els cheks and balances proposats pel mateix Madison, que ací desconeixem de totes totes. Sabem, finalment, que els països petits i de cultura tradicional viuen del mercat interior. Però, arribats a un cert volum demogràfic, una certa grandària territorial i un cert grau de modernització, l’equilibri interior és imposible d’assolir sense alguna mena d’internacionalització.
Siga com vulga, la cohesió interna dels països és un objectiu complex que exigeix la combinació de diferents factors, més enllà de la grandària, les mides i les dimensions, que, ben mirat, no són sinònims complets. Spolaore i Alesina distingeixen, sàviament, entre hard factors (carreteres, ferrocarrils, etc) i soft factors (educació, cultura, investigació, cooperació, etc.). Els primers subratllen la importància cabdal de les decisions en matèria d’ordenació territorial i infraestructures. França, per exemple, va ser dissenyada d’acord amb una mentalitat jacobina que considera París el punt zero de qualsevol planificació territorial. Espanya va seguir el mateix model al segle XIX i encara perdura aquesta mentalitat centralista radial. D’ací el conflictes d’interessos econòmics, però també polítics i socioculturals, de les elits centralistes amb els defensors, posem per cas, del “corredor mediterrani”, que ens hauria de connectar amb Europa sense passar per Madrid. Els segons es refereixen a intangibles referits al capital humà: estudis, nivells de lectura, consum cultural, inversions en investigació, etc.
Aquest llibre que acabe de rellegir és, com deia, una eina per a repensar els discursos sobre l’organització de la vida social –i cultural, econòmica i política–més enllà de les propostes essencialistes del “què som”, tan pròpies de les nostres vestals nacionals. Si això no és demanar molt…
