Luis Enrique contra Luis Enrique

"Déu existeix, això és un miracle i Déu és culer". Amb aquest enunciat científic positiu, saludava J.M. Puyal el gol de Sergi Roberto que certificava, al minut 95, l'èpica remuntada del Barça contra el París Sant Germain. Optimismes patològics a banda, el 4-0 del partit d'anada era massa pes, des d'un punt de vista racional, per a esperar que el Barça capgirara l'eliminatòria amb una remuntada de 5 gols. De fet, dues en compte d'una, tal com va anar el partit! La primera se'n va anar en orris amb l'inesperat gol de Cavani, dos minuts després que Messi establira el 3-0. La segona es va produir en 7 minuts de bogeria impossible d'entendre amb les lleis de la tàctica futbolística a la mà. Aquells 7 minuts taquicàrdics, en què els culers apòstates de totes les esglésies tornàrem a creure en el déu de Puyal, no tenen cap explicació futbolística, només emocional.
 

A París, Unai Emery, l'entrenador del PSG, li va donar una lliçó tàctica a Luis Enrique. El rombe del mig del camp, amb Verratti i Di Maria als vértex verticals, va traure de lloc Busquets i va desfer el previsible esquema del Barça, que no va reaccionar durant els 90 minuts. El resultat va ser la derrota més humiliant des del 4-0 del Bayern de Jupp Heynckes al Barça de Tito Vilanova. El 4-0 de París marcava un punt de no-retorn, el final d'un model d'èxit, títols a la mà, però que ha traït un estil futbolístic sargit, amb paciència benedictina, per l'escola catalano-holandesa. Luis Enrique, que fou un jugador de gran espenta i coratge, va abandonar la possessió de la pilota com a tret d'identitat de l'equip i va confiar en el poder resolutiu d'un trident d'or. Un equip vertical que impugnava l'essència made in La Masia, fonamentada en la possessió, el toc i la creació d'espais per mitjà de l'obertura del camp.

El partit de lliga següent, contra el modest Leganés, el Barça va estar a punt del naufragi definitiu. Un penal executat per Messi a darrera hora va salvar els punts i no sabem si alguna cosa més. A la vora del penya-segat, Luis Enrique, perdut per perdut, va abdicar de la seua idea del futbol contra l'Atlètic de Madrid i l'Sporting de Gijón, amb la recuperació del 3-4-3 amb el rombe al mig del camp, Busquets i Messi als vértexs verticals! Com el Barça de Guardiola! Com el PSG d'Emery a París! La riproposta de Luis Enrique era, en realitat, l'aplicació del manual d'estil de la casa. La prova definitiva va arribar dimecres passat en el partit de tornada contra el PSG. Luis Enrique va abjurar per tercera vegada consecutiva de la pròpia heretgia i va disposar tres defenses en línia a la manera de Cruyff (Ferrer, Koeman i Sergi), un migcentre endarrerit (Busquets-Guardiola), dos interiors uns metres per davant del 4 fent triangle amb Messi de fals 9 –com el dia del 2-6 al Bernabéu!– i tres puntes en moviment incessant. Certament, no hi havia cap altra aposta més racional, llevat potser d'haver jugat amb Sergi Roberto en compte de Rafinha, molt innocent tota la primera part. La inexplicable por d'Eméry, que va deixar a la banqueta Di Maria, va facilitar-nos el camí. L'autèntica novetat tàctica del Barça, no sabem si per decisió de l'entrenador o per autogestió del jugador, va ser la llibertat amb què es va moure tot el partit Neymar, heroi de l'eliminatòria, juntament amb Ter Stegen!

El 2-0 del primer temps complia fil per agulla un plantejament possibilista. El 3-0 de l'inici de la segona part subratllava la creença en una remuntada canònica. Però el gol de Cavani va esgarrar tots els plantejament defensables intel·lectualment. Amb el 3-1, l'eliminatòria s'havia acabat! Amb peu i mig fora de la Champions, Neymar va decidir divertir-se com només ho fa un xiquet amb una pilota als peus. Gràcies a la seua fe infantil, el partit va entrar en una dimensió desconeguda. El 4-1 del mateix Neymar, en execució magistral d'un lliure directe, va unflar les venes de tots els companys de joc, els quals, durant uns minuts de deliri col·lectiu, es van deixar guiar per la força de l'emoció. A partir del gir narratiu del 4-1, la gesta esportiva fallida deixava pas a l'èpica i entrava en el camp de la fantasia més absoluta. Ni el millor guionista de televisió hauria previst un clímax dramàtic com aquell. L'epíleg dels 7 minuts següents va convertir el Nou Camp en plató d'una obra situacionista que abandonava els cànons esportius i es lliurava a l'embriaguesa. Els jugadors del Barça, desbocats, es van oblidar de tot el que havien aprés a les pissarres dels entrenadors i es van deixar dur pels instints primaris que havia destapat Neymar. Abandonada la tàctica, només l'energia emocional podia fer possible l'impossible. Amb el 5-1, el desconcert deixava pas a l'esperança més o menys cristiana de l'optimisme de la voluntat predicat per Sant Antonio Gramsci.

Per reblar el clau de la inversemblança, la bomba de la traca no va arribar dels peus de Messi sinó de Ter Stegen! L'alemany, després de salvar dos gols cantats amb el 5-1 al marcador, va deixar la porteria i va pujar a rematar un còrner a un minut del final. De retorn a la barraca, en el carreró del 8, en els tres quarts de camp, Ter Stegen roba una pilota a Verratti i, amb un control digne del millor Beckenbauer, la passa a Neymar, el qual, tranquil com mai, regateja el seu marcador com si estiguera en el pati d'una escola, se la canvia tranquil·lament de peu, la centra picada, temperada, caigudeta a plom, i allà, a la línia de l'àrea petita, apareix com un coet el peu de Déu, dic de Sergi Roberto, aquell xiquet a qui Guardiola va regalar els darrers minuts del 2-6 del Bernabéu quan encara no tenia pèl a la barba. L'èxtasi va recórrer l'espectre radiolèctric i el panorama audiovisual del món sencer, que va rebentar els audímetres. Els jugadors del Barça fan una garbera de cossos mòlts per l'esforç. Luis Enrique corre com un esperitat perquè aquell gol li regala un futur a la lleixa d'honor de can Barça. En l'animat café l'Infern de Massalfassar, el meu amic Marc Morant (10 anys) i jo ens abracem com només ho fan els amics en instants de segregació sentimental!

Mentre esclata l'èxtasi arreu del món, Ter Stegen, pura tecnologia alemanya, aliè a les emocions mediterrànies, corre cara a la seua porteria. "Déu existeix, això és un miracle i Déu és culer". Però, per si de cas...

Toni Mollà
 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat