Per descomptat, la complexitat social, juntament amb el seu dinamisme (velocitat dels canvis) i la incertesa que això genera obliga a tenir en compte tota mena de factors en el disseny de les polítiques públiques. L’èmfasi sobre uns o uns altres és ja una decisió política: un biaix ideològic! Aquells que justifiquen, per exemple, les desregulacions en nom de la llibertat i el creixement econòmic a qualsevol preu, avalen, en realitat, una opció política −de política econòmica, en primer lloc, però també social− a favor de les classes benestants. La defensa de projectes com Puerto Mediterráneo de Paterna o els atacs a l’anell ciclista de la ciutat de València en nom de l’activitat econòmica en són un exemple pròxim. Al marge del mantra neoliberal del creixement i la competitivitat, l’economia té una funció d’equilibri −i desequilibri!− social arreu del món. I els efectes ambientals o culturals de segons quines decisions econòmiques no solament no són innocus, sinó que poden hipotecar un país per generacions.
Al País Valencià, la pèrdua de pes del sector primari i secundari de les darreres dècades, sense el desenvolupament alternatiu del terciari avançat, ens va conduir al monocultiu de la construcció −amb el subproducte de la bombolla immobiliària−, que ha estat letal per a l’estructura productiva i la consegüent cohesió del país. La sobreexplotació del turisme de sol i platja ha esdevingut una conseqüència sense alternativa a curt termini. En aquest sentit, la concentració de la propietat agrària i l’abandó d’horts productius −14.00 hectàrees el darrer any− són fets pels quals pagarem un preu ben alt les dècades pròximes. En paral·lel, més del 95% del teixit industrial valencià són pimes, malgrat que els nostres polítics continuen dient que la FORD és el paradigma industrial del país! Segons dades de Josep-Antoni Ybarra (2014), entre 2008 i 2013 van desaparéixer vora 40.000 empreses d’entre 10/12 empleats que van abocar 450.000 valencians a l’atur. El tancament de RTVV −la segona empresa del país després de la FORD en ocupació directa i indirecta− també ha erosionat un model productiu (i de país) i ha sigut especialment greu, ja que el seu impacte (econòmic i cultural) funcionava sobre l’anomenada economia creativa, l’autèntic rovell de l’ou de les societats modernes: aquella que, a més de crear ocupació, fixa al territori la població jove i més formada, en modernitza la imatge i atrau talent en lloc d’exportar-lo. Precisament per això els països més pròspers tenen més població ocupada en indústries culturals, segons les dades de l’European Cluster Observatory.
Les societats amb futur són, finalment, aquelles capaces de seleccionar les influències exteriors que, lluny de debilitar-les, consoliden les fortaleses particulars i reforcen un determinat projecte sociocultural. Es tracta, com vostès deuen d’haver entés, d’un circuit que es realimenta mútuament. Al capdavall, com deien els vells marxistes −vegeu Why Marx Was Right de Terry Eagleton−, els projectes culturals depenen en darrera instància del model econòmic. L’abandó de terres agrícoles, de la petita i mitjana empresa industrial, la concentració de capital en poques mans i la pràctica desaparició de l’economia cultural ens han portat fins ací. Hi ha algun model productiu −i de país!− alternatiu que no siga només metafísica i orgull narcisista?
