Segons Alain Touraine, “ha desaparegut la societat tal com l’hem entesa fins ara” i el que en persisteix, d’acord amb el sociòleg francès, són els pitjors aspectes: els vincles socials que busquen homogeneïtat, entre els quals hi ha la neteja ètnica expressada de diferents maneres. “Les normes de la societat que coneixíem fins ara –autoritat, família tradicional, escola, relacions socials i laborals– han desaparegut en gran mesura”, hi assegurava Touraine, i “han deixat pas a valors segmentals com el feminisme i les reivindicacions basades en el gènere, l’ecologia, la defensa dels drets dels xiquets, etc.” “Estem eixint”, hi assenyalava, “d’un model de societat cohesionada i assistim fins i tot al canvi de la mateixa idea del bé i del mal, amb la consegüent desaparició de normes socials i valors comunitaris”. “Ara, la recerca del jo esdevé una única finalitat.” “És el final de la racionalitat?”, es preguntava retòricament Touraine. “Hi ha, almenys” –hi afegia– “un altíssim grau de desorientació i de fragmentació socials i, en el fons, una defensa dels espais privats per davant dels públics i col·lectius, la qual cosa haurà de fer-nos reinventar els vincles socials i la relació amb la nostra identitat, molt personal i narcisista”.
Giddens, contràriament, va rebutjar que es puga parlar del final d’un model de societat, sinó que, en propietat, hem de referir-nos a la gestació lenta però imparable d’un altre que avança gràcies als canvis dialèctics. “Una nova societat en què, en efecte, ja no hi ha tants vincles estructurals, i que construïm amb el nostre comportament diari: noves regles, normes i valors de referència, en primer lloc.” “La individualització no és una nova forma d’egoisme, sinó un canvi estructural en les nostres vides”, hi va afegir. Per això, “hem de viure la vida d’una forma més flexible que las generacions anteriors i hem de parar més atenció a les formes que naixen i no tant a les que desapareixen.” “El món és canvi i totes les normes són creacions humanes, convencions disposades a ser reelaborades per les noves necessitats, sense velles rigideses.” “El futur no és lineal” –hi afegia Giddens– i “hem de pensar i actuar de forma dialèctica. De fet, els grans canvis esdevinguts les darreres dècades no eren els grans canvis previstos.” “La família, per exemple, no desapareix, sinó que es transforma, amb la desaparició i la desestructuració de les tradicions i els costums que hi van aparellats.” “La família tradicional”, rematava, és “incompatible amb la igualtat dels sexes i amb els drets dels infants, posem per cas. Però no s’ha de ser pessimistes, perquè els canvis no són sempre roïns.”
En aquell debat sobre el pensament social, Manuel Castells hi va subratllar que no hi ha res –tampoc la tecnologia– que es desenvolupe en el buit social i que, per tant, tot està determinat socialment. “D’ací” assenyalava Castells, “que hi haja societats diferents, però igualment vàlides, sempre en procés de transformació, productes d’elles mateixes i de l’ambivalència permanent en què viuen els seus membres, sobirans de participar o no dels canvis i de combinar els elements socials que s’estimen més convenient, amb les ruptures biogràfiques i culturals que desitge, aprenent a viure en un món més obert. “Ara bé, després de tot un dia de debat apassionat, hem de concloure”, deia Castells, “que, segurament, no hi ha tantes diferències intel·lectuals entre Touraine i Giddens, llevat de la discrepància irresoluble entre l’un (Touraine) que fixa el seu ull analític en allò que desapareix i l’altre (Giddens) que ho fa en allò que apareix de nou”.
En el fons, pense ara entre mi, rellegits els meus vells apunts, Touraine és francès i Giddens és britànic i això, malgrat totes les globalitzacions que vostès vulguen, és –encara!– una diferència “cultural” tan radical com aquella que divideix en dues parts irreconciliables l’Europa de l’oli d’oliva i la de la mantega. Dues maneres de veure i d’estar al món. No és imprescindible triar entre l’un i l’altre, i convé, de fet, aspirar a les “identitats múltiples” de què parla Daniel C. Dennett. Però, fins i tot els intel·lectuals més “positius” del planeta, com els mestres esmentats, tenen marca d’origen.
També en tenim vostè i jo, amable lector, que no sé si podrem triar on volem morir i ser soterrats, però el que és ben cert és que no vam triar on vam nàixer, els amics amb qui vam créixer, la nostra primera laboral ni aquell primer amor que ens va marcar de per vida. Amb temps i palla maduren les nespres, diu la cultura popular; però la cabra avesada a saltar fa de mal desvesar.
