En dies com aquell encara tinc present la sèrie de normes de convivència que ja en educació infantil, confinada en una d’eixes aules que esdevenen preàmbuls de futurs oficinistes novaiorquesos, m’ensenyaven: reconeixem que de vegades ens equivoquem i demanem disculpes; tots ens respectem i utilitzem les paraules “per favor” i “gràcies”; no diem mentides; cuidem els materials de classe perquè són de tots; no furtem als nostres companys…
En efecte, jo mateixa he estudiat en un dels 116 centres educatius valencians que actualment estan parcialment en mòduls prefabricats. ¿Podran imaginar-se aquells que signen contractes i adjudicacions des d’un confortable despatx, les condicions en què molts xiquets i professors assisteixen a classe cada dia? Vull pensar que sí, que alguna vegada, l’amic Pep el Grill els ho ha comentat, si més no de passada. Si faig memòria, em ve al cap la fragància de plàstic d’aquella caixa artificial, l’ambient llòbrec dins del qual una o dues finestres atapeïdes de reixes s’exhibien com alumnes avantatjades; el color gris de parets, sòl i sostre… Ara, almenys, estudie en una classe de rajoles color salmó llampant i dotada amb més de quatre finestres, tot i que fa temps que s’hi troben a faltar recursos tecnològics adequats… Com se sol dir: a més maror, més vela.
De tota manera, compte amb les presses i corruixes! Si haguérem assistit a una primerenca acadèmia de València on s’impartia el ‘mètode Rubio’ allà pels anys 50, el creador dels quadernets d’inimitable lletra redona i enllaçada ens podria haver aconsellat una expressió que ací ve al pèl: a espaiet i bona lletra! No ens llancem ara a construir col·legis a forfollons (com si eixa entitat divina que fou la bombolla immobiliària no haguera petat encara). Són necessaris millors col·legis, sí, i millors infraestructures, també, però no de qualsevol manera. A tall d’exemple, al meu barri, passàrem de l’opacitat dels barracots, a unes classes reblertes de vidrieres més pròpies d’un hivernacle que d’una classe cafida amb una trentena de personetes, de manera que quan el caloret s’apropa, allò pareix una sauna. Per a més inri, quan plou, les Violetes, Roses, Jacints i Narcisos de tres, quatre i cinc anys són ruixats per les goterasses que s’obrin pas entre la jactància i la vanaglòria d’aquells encarregats de la seua construcció.
Potser els qui hui oloren la dolça fragància de plàstic o són ruixats per goteres del sostre gestionen en un futur amb més trellat que nosaltres. “La gran meta de l’educació no és el coneixement, sinó l’acció”; Herbert Spencer. Fi de la cita.
