L’Ítaca dels ciclistes

L’escriptor Julio Cortázar és l’autor d’una captivadora imatge que diu així: “y que la novela abierta sobre la mesa eche a andar otra vez en la bicicleta de nuestros anteojos”. Així, i prenent la frase tal com se’ns presenta, vull permetre’m el luxe d’afegir una mena de glossa referent a la conjuntura ciclista. I si la novel·la és incapaç de circular amb la bicicleta dels nostres binocles? És possible. Potser la taula sobre la qual ha de circular no té un bon carril bici delimitat, bé per la seua inexistència, bé perquè està mig esborrat, bé perquè passa per forats impossibles de superar… Perdoneu aquesta facècia. Una novel·la no és capaç d’utilitzar una bicicleta. Qui sí són capaços d’utilitzar-la són els milers d’Ulisses urbans que es veuen obligats a superar adversitats —algunes ja batejades com ‘el carril de la vergonya’― cada vegada que, en lloc d’agafar el cotxe, l’autobús, la moto o la furgona, elegeixen aquest vetust transport per desplaçar-se.

El passat estiu, es donaven a conèixer les dades de l’estudi El Estado de la Bicicleta Pública en 2014 en el qual València destacava per l’ús de la bicicleta pública davant altres 30 ciutats. Tot un triomf tenint en compte l’estat dels carrils bici, que, imitant l’andana 9 i 3/4 de Harry Potter, s’esvaeixen i tornen a aparèixer tres carrers més lluny (si apareixen). A qui no li ha passat? Anar per un carril bici mig esborrat, forçant la vista per tal de seguir la línia que el delimita i de sobte, quan ha desaparegut i no saps si és la teua miopia que te la torna a jugar o és alguna vareta torta que l’ha esvaït, et veus enmig d’una pista d’obstacles, sortejant transeünts i fent el sord als crits de les velletes que es queixen enardides dels temeraris birrotae.

Anys enrere el govern trobava la solució: pintar ratlletes roges al mig de la carretera, una mena de contuberni entre cotxes i bicicletes. Ciclocarrers se’n diu l’eufemisme. Jo devia tenir uns deu anys. Podreu imaginar el que suposa per a un xiquet de deu anys circular per la mateixa via per on va un cotxe o un camió quan no arriba ni a l’edat per a tindre moto. Més recentment, coneixíem notoris usuaris quotidians de la bicicleta: alcalde, regidor de mobilitat, d’igualtat, d’educació, d’innovació… Que ells mateixos no adverteixen el deplorable estat dels carrils bici a València? Però una piulada breu i precisa del pardal blau més xafarder de tots responia les meues inquietuds.

“Pròximament crearem un carril bici complet des d l’avinguda del Cid fins la plaça San Agustí” [@joanribo]

Certament, jo tinc en ment una València on els carrils són de plata. Somie amb una ciutat connectada per un carril bici que aprope la nostra vida en comú a la gran urbs, sense màgia ni forats. I mentre els uns innoven entorn d’una expressió esdevinguda a hastag (#MobilitatSostenible), els altres vanegen amb infraccions que són efecte d’una prolixa obsessió no se sap molt bé si per la seguretat o per una venjança personal de potestats; la diferència és tan difusa com les línies dels carrils bici. Tant de bo no rabejàrem buscant errors dels altres, i ens esforçàrem a endreçar una ciutat que esdevé l’Ítaca d’herois metropolitans enmig d’un viatge cap a una terra enyorada.