… Hem obert els ulls, sí. Però un no està despert instantàniament. Qui no s’ha quedat mai al llit després d’obrir els ulls? Estès, amb les extremitats entumides, la boca pastosa i els ulls com passats per un filtre blanquinós ―amb lleganyes, vaja. Tot és difuminat i molesta la llum. Veiem difuminades, per exemple, les princeses Disney. I així, mentre Úrsula, la bruixa de la Sireneta, canta “No oblides que només la teua bellesa és més que suficient. Els homes no et busquen si els parles, no crec que els vulgues avorrir…”, els guerrers de Mulan, de fons, l’acompanyen amb “El premi és la teua dolça flor. (…) És igual com ella puga ser o com vista però guisant que siga una artista…” .
Ara bé, en romandre al llit, correm el perill que el temps se’ns diluïsca en la monotonia rutinària dels costums. Continuem al jaç, amb els miratges blanquinosos i difusos del voltant, creient estar molt còmodes, però amb eixe ensopit sabor de boca fent acte de presència. Un mal gust tangible a les portes de les discoteques, no per les bossades destil·lades dels cantons, sinó pels suggeridors cartells de l’entrada: “XIQUES GRATIS I XICS 8€”. La pròxima vegada que visite l’hortet del meu barri faré comptes amb les safanòries per veure si també els ix gratis anar penjades davant de l’ase, sembla molt rendible. Oi que sí?
Ei, però les coses han canviat molt per a la meua generació (tant, que abans el preu de les discoteques encara era igual per a ambdós sexes)! A propòsit d’açò, un altre exemple n’és la música actual. Enrere han quedat els balls de saló, el swing, el discoo el breakdance. El perreo és el twist del moment. I fins i tot ens hem plurilinguatitzat: cantem en castellà, “Si necesitas reggaeton dale/ Sigue bailando, mami no pare/ Acércate a mi pantalón, dale/ (…) Sigue bailando que pa’ eso te traje”; en anglès, “Yes I’ll do the cooking/ Yes I’ll do the cleaning/ Plus I keep the na-na real sweet for your eating/ Yes you be the boss and yes I be respecting” i altres tantes llengües ―perdoneu l’absència del valencià, però certament no n’he trobat d’anàlogues…
Ô femmes! Femmes, quand cesserez-vous d’être aveugles? preguntava l’Olympe de Gouges. Olympe, entén-nos. Les princeses són guapes, les discoteques gratis i les cançons contagioses: és difícil despertar. Encara tenim l’aigua, única panacea tradicional contra les lleganyes (renta’t la cara, xiqueta! —cridava la meua àvia), però sembla no tenir efecte. No aconseguim la conciliació familiar, ara que treballem; tampoc no aconseguim evitar la por d’anar soles pel carrer, ni deixar enrere els prejudicis. Transitem entre un “Tia, mira eixa, que cada nit se’n torna amb un de distint…” i un “Quin amo estàs fet, xaval! A quantes te n’has fet esta nit!?”, mentre els recursos tipogràfics acusen el nostre maremàgnum actual. És necessari més, sí. Més aigua? Hui no és 8 de març, ni 25 de novembre. Però no podem limitar-nos a l’aigua d’un dia per a rentar les lleganyes encastades en una societat soporífera. Un de tres-cents seixanta-cinc (o sis), on el color morat i els missatges lacrimògens esdevenen emotius subterfugis. Seria genial no necessitar un dia especial. Tanmateix, hui és 7 de maig i l’Olympe de Gouges compliria dos-cents seixanta-huit anys. Felicitats Olympe, et llevares les lleganyes a temps.
