Famosos al Feslloch

#DeuAnysFeslloch Deu anys del festival de música en valencià del poble de Benlloch. Deu anys amb concerts de famosos grups i artistes. I què significa ser famós? Segons el Diccionari Normatiu Valencià, un famós és una «persona que té molta fama o és molt coneguda». Però on és la barrera, el criteri, el límit? Una xifra exacta? El perfil de Facebook? Per comparació? Una persona que dispose de família, treball i amics ja és coneguda per més de cinquanta persones, mentre que un dels grups de música que assisteixen aquest any al Feslloch, com Aspencat, és conegut 一almenys一 per les 70.000 persones que han descarregat el seu últim disc. I què em dieu del Raimon? A la Viquipèdia és descrit com «un dels membres més representatius de la història contemporània de la cançó en català i amb major reconeixement internacional de tot el domini lingüístic català». Doncs bé, podria assegurar, de primera mà, l’existència actual d’una ingent quantitat de joves que, tot i creuar-se’l mentre arreplega el premi que la Generalitat li concedí fa dos 9 d’Octubre, no el reconeixerien. Amb la mateixa indiferència eren tractats anys enrere (no tan arrere) per unes omnipresents institucions i una ubiqua majoria silenciosa, grups com Obrint Pas, alhora que triomfaven a països com Alemanya.

Per tal d’individualitzar i així intentar una major entesa de la complexitat de l’assumpte (una cosa així com exposar un cas concret), imaginarem una xiqueta de deu anys en un campament d’estiu on aprèn anglès enfocat deliberadament al seu futur laboral. “Now, we’ll tell the class some of our experiences with famous people” enunciarà la professora, i a l’aula s’escoltarà de tot: amics del fill del president del València CF, fotos amb el Melendi, companys de classe de la filla del David Villa, pares amics dels amics del Rafa Nadal, vídeos dedicats del Pablo Motos… Però arribarà el torn de la xiqueta de deu anys i, amb un infantil to d’orgull, dirà: “Jo he conegut els d’Obrint Pas perquè vingueren al meu col·legi”. Tot seguit, el silenci sepulcral de l’aula i les mirades nervioses es canalitzaran en un únic comentari: “Pero esos no cuentan”. No compta la música en valencià? O no compten els «famosos» que empren el valencià per ser considerats com a tals? Ràpidament, la xiqueta reaccionarà: “També he jugat a la platja amb el fill del Perico Delgado”. I un somriure nerviós li deturparà el rostre en cerciorar-se d’una estranya acceptació col·lectiva impregnada 一això sí一 d’una amarga sensació de resignació.

No pretenc generalitzar (com diria Fuster, “abusant de la terminologia d’un il·lustre barbut: «explicar» serà una invitació a «transformar»”) quan observe un problema ramificat en aquest assumpte. Per una banda hi són els joves que ignoren l’existència 一i la rellevància一 de moltes personalitats de la nostra cultura perquè no se’ls ha ensenyat (com els qui no reconeixerien el Raimon ni el dia que és guardonat amb l’Alta Distinció de la Generalitat), i per altra banda, hi són els qui sí tenen la sort de reconèixer-los però no els concedeixen un mínim esguard, almenys no en pernicioses i arrelades comparacions.

Potser a la pregunta que formule la causa del problema ja hi tenim resposta (prestigiosos historiadors, sociòlegs i entesos en la matèria se n’han encarregat), però continuem sense trobar una resposta a la veritable pregunta: com solucionar-ho. Amb açò, però, no hem de caure en la inversió de l’error ignorant tots els qui han assolit l’èxit i no empren el valencià. Aquests són legítimament igual de «famosos» que la resta i un bon exemple, precisament, n’és el cartell del Feslloch d’aquest any amb «famosos» (supose que els al·ludits preferiran el terme «artistes») que canten en valencià, basc, anglès i sí, també en castellà. No és en l’acceptació de la pluralitat on es trobaria el just mig aristotèlic?